Actes celebrats en el IV Centenari de l'Hospital Nou de Sant Pau i Santa Tecla by AHSPT

COL-LECCIO HOSPITAL DE SANT PAU I SANTA TECLA

TARRAGONA Núm. 2

ACTES CELEBRATS EN EL IV CENTENARI DE L'HOSPITAL NOU DE SANT PAU I SANTA TECLA DR. JOSEP ADSERÀ MARTORELL Collaboren amb els seus treballs, els autors senyors Àngel Andreu, Fiorenzo Angelini, Xavier Ricomà, Francese Roig, Josep M. Sabaté i Jordi Sentís

EDITA ASSOCIACIÓ D'AMICS DE L'HOSPITAL DE SANT PAU I SANTA TECLA TARRAGONA, 1992

Amb la col-laboració de:

la L.aixa CAIXA DESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA

A j u n t a m e n t de TARRAGONA

HOSPITAL D E SANT PAU I SANTA TECLA

Contraportada: antic escut de pedra procèdent de la finca de l'Hospital, mas de Cases, que va ser expropiada el segle passat degut a les lleis de desamortització. Edita: Associació d'Amies de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla I . S . B . N . : 84-604-4182-2 D . L . : T. 2.098. 1992 Ind. Gràf. Gabriel Gibert, S . A . - Tarragona

PRÒLEG Un dels objectius que es va proposar l'«Associació Amies de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla», és el de fer conéixer més àmpliament la trajectòria histórica de l'hospital, aixi com la seva realitat actual. Aquests aspectes creiem que no són prou coneguts per part de molts conciutadans malgrat que sabem de 1'estimado que senten tots els tarragonins per una institució que els és tan propia. El nostre Hospital, com j a he dit altres vegades, no és una entitat qualsevol dintre de l'àmbit sanitario-assistencial o del grup d'entitats i institucions que conformen la societat civil tarragonina i catalana. 1 no ho és perqué el seu fort protagonisme a través dels segles ve estretament lligat a la propia historia de la Ciutat. A m b la seva trajectòria ha jugat un paper molt important tant pel que fa en els esdeveniments ocorreguts en époques glorioses com en els avatars en les penoses, que de tot hi ha hagut en els períodes de construcció i de vitalitat com en els de destrucció i pobresa en époques malastrugues a les quals tan cruelment s ' h a vist sotmesa Tarragona i les seves comarques. L'Hospital, avui, j a no és només aquella institució fundada pels nostres avantpassats amb la finalitat que funcionés «en benefici dels pobres i dels que els serveixen i dels que els visiten», com diuen les cròniques d'aquelles époques llunyanes. Avui és un hospital modern, al servei de tothom i on s utilitzen les técniques i els aparells més costosos, amb personal mèdie i auxiliar eficient i eficaç. I, val a dir-ho, amb unes instal-lacions, ara en fase d'ampliad o i modernització, que poc tenen a veure amb les de només fa mig segle. En compliment, dones, del desig de divulgació de la historia i de la realitat del nostre Hospital, ara us presentem el segon volum de la col-leccio iniciada fa uns mesos amb el dedicai al Dr. Pere Batlle i Huguet. En aquest s'hi recullen els actes celebráis amb motiu del IV Centenari del nou hospital puix que, el veli, fou fundat en temps més liunyans, se suposa que a començaments de l'edat mitjana, en els segles V o VI, amb l'arribada a les nostres contrades dels cristians d'Orient que portaven la devoció i el culte a Santa Tecla i,

molt possiblement, l'accio caritativa de l'Església q u e j a havien propagai en aquelles terres. Els actes que es recullen en aquest nou volum són de carácter institucional, científic i popular i s'acompanyen amb un ampli i interessant testimoni grafie. El llibre, del qual és autor el bon amie Dr. Josep Adserá Martorell, és, també, una compilació de fets que, una vegada més, donen testimoni que la trajectòria de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla va lligada a la propia historia de la nostra volguda Tarragona.

Josep Sendra i Navarro President de l'Associació d'Amies de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla

ÍNDEX I. INTRODUCCIÓ II. NOTES HISTÒRIQUES DE L'HOSPITAL

7 9

III. SOLEMNE SESSIÓ INAUGURAL

IV. CONFERÈNCIES MAGISTRALS I JORNADES MEDIQUES

V. HOMENATGE PÒSTUM ALS ANTICS DIRECTORS DE L'HOSPITAL, DRS. GUASCH, CASANOVAS, BATTESTINI I RECASENS VI. PRIMER CENTENARI DE LA MORT D'ANTONI MIR I CASASES (1888 - 1988). ACTE ACADÈMIC

25 29

Dissertatici del senyor Tarrats i Bou, «Els treballs d'arqueologia d'Antoni Mir i Casases»

Dissertació del senyor Roig i Queralt, «Antoni M i r i Casases i l'entorn educatiu de la seva època»

Dissertació del Dr. Adserà i Martorell, «Antoni Mir i Casases, metge i pare d'una ambaixada tarragonina a l'Argentina»

Dissertació de la senyora Anna Maria Arriaga

Lliurament de medalles ais metges i practicants jubilats de l'Hospital

Emotiva visita al cementili de la ciutat on es guarden les despulles del Dr. Mir i Casases Documents del capítol VI I. Dr. José Adserá Martorell «El doctor Antonio Mir y Casases en el I Centenario de su muerte. Fue Director del Hospital (1878 - 1888)» II. Francese Tarrats i Bou «Els treballs d'arqueologia d'Antoni Mir i Casases» . . . III. Francese Roig i Queralt «Antoni Mir i Casases i l'entorn educatiu de la seva època» IV. Femando de Querol y de Bofarull. «Los hombres de la Arqueológica» -(1905)1" VII. I JORNADA DE PASTORAL SANITÀRIA A CATALUNYA Vili. I CONGRÉS DE LA SOCIETAT CATALANA DE CIRURGIA ORTOPÈDICA I TRAUMATOLÒGICA IX. I JORNADA D'HISTÒRIA DE LA MEDICINA TARRAGONINA X. EXPOSICIÓ D'HISTÒRIA DE LA MEDICINA DE TARRAGONA AL MUSEU ARQUEOLÒGIC

33 36 37 53 56 62 65 69 73 77

XI. MOSTRA FILATÈLICA SOBRE EL TEMA «LA MEDICINA»

XII. CONCURS DE RED ACCIÒ. DIBUIX I PINTURA PER ESCOLARS L'HOSPITAL PARTICIPÀ EN EL CERTAMEN «TARRAGONA MIRA AL MAR» XIII. CONCURS SOBRE «DIFERENTS ASPECTES RELACIONATS AMB LA INFERMERIA HOSPITALÀRIA» XIV. «TROBADA» D'EX-ALUMNES DE L'ESCOLA D'ATS DE L'HOSPITAL XV. LA JOVE CAMBRA I RÀDIO TARRAGONA HONOREN L'HOSPITAL

87 91

XVI. CONSTITUCIÓ DE L'«ASSOCIACIÓ D'AMICS DE L'HOSPITAL DE SANT PAU I SANTA TECLA». CONCESSIÓ DE LA CREU DE SANT JORDI AL DR. PERE BATLLE HUGUET

XVII. CLAUSURA DEL IV CENTENARI. CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL DR. MOISÉS BROGG1. HOMENATGE AL DR. PERE BATLLE HUGUET

ANNEX DOCUMENTAL

83 85

1. Conferencia del doctor Ángel Andreu Carcolé en l'acte d'homenatge al doctor Enric Guasch Jiménez, 31 de maig de 1988 2. Conferencia del doctor Jordi Sentís Bonet en l'acte d'homenatge al doctor Joan Casanovas Guinjoan, 29 de setembre de 1988

103

3. Conferencia del doctor Josep Adserá Martorell, en l'acte d'homenatge al doctor Rafael Battestini i Galup, 13 d'octubre de 1988

106

4. Conferencia del senyor Francese Roig i Queralt, en l'acte d'homenatge al doctor Daniel Recasens Comas (1899-1975), 20 d'octubre de 1988

114

5. Treball "Algunos datos para una breve aproximación biográfica del arzobispo de Tarragona, Antonio Agustín", per Josep M. Sabaté Bosch. . . 1 1 8 6. Conferencia de l'arquebisbe Fiorenzo Angelini "Iglesia y mundo de la salud, síntesis histórica y momento actual", 25 d'octubre de 1988 122 7. Conferencia del senyor Xavier Ricomá "En l'homenatge al doctor Pere Batlie i Huguet", 17 d'abril de 1988 126

INTRODUCCIÓ El present treball constitueix el segon volum d'una col-lecció que l'Associació d'Amics de l'Hospital es proposa editar a l'objecte de donar a conèixer la historia i la realitat d'aquest antic Establiment tarragoni. El tema es refereix als actes celebráis durant el 1988-89 amb motiu del IV centenari de la nova ubicació de l'Hospital a Tactual Rambla Velia. El programa fou molt variat. Sessions científiques i jornades populars. A part de les solemnes sessions d'inaugurado i clausura, amb assistència del M. Hble. Sr. Jordi Pujol, President de la Generalität i del M. Hble. Sr. Joaquim Xicoy, President del Parlament de Catalunya, tingueren Hoc una sèrie d'activitats. Homenatges pòstums a antics directors de l'Hospital, especialment al doctor Mir i Casases, en el primer centenari de la seva mort. Jornada de Pastoral Sanitària, amb la vinguda des de Roma de l'arquebisbe, avui cardenal, Emm. i Rvdm. Sr. Fiorenzo Angelini. Conferències magistrals pronunciades per experts metges especialistes i, principalment, la I Jornada sobre historia de la medicina tarragonina. Fou un veritable congrès, el primer que s'havia celebrai a Tarragona sobre aquesta matèria, en el quai s'hi observà una gran participació i s'hi presentaren comunicacions d'alt nivell. També col-laboraren el Col-legi Professional d'Infermeria i ex-alumnes de 1'Escola de l'Hospital, així com eis escolars de Tarragona mitjançant un concurs de redacció, dibuix i pintura. S'exposà una Mostra Filatèlica sobre «La Medicina». A un altre nivell s'ha de fer constar la constitució i oportuna legalització de l'Associació d'Amics de l'Hospital, entitat de la qual s'esperen òptims résultats. En resum, aquesta publicado pretén recopilar eis diversos actes que van tenir Hoc amb motiu del IV Centenari, per tal que en quedi la constància i sigui un fidel testimoni de l'esdeveniment.

Per últim hem queda, en nom del Comité Executiu, donar les més expressives gràcies a les autoritats i corporacions, eclesiástica, provincial i municipal, ais professionals de la medicina i de la historia, de l'art i de relacions publiques, als arxivers, membres de l'arqueologia, infermeria, filatèlia, traductors al català, i uns altres col-laboradors, sobretot al personal de l'Hospital, i Associació d'Amies, a tots pel seu treball, esforç i interés pel millor èxit deis actes d'aquest centenari.

Dr. Josep Adserà Martorell President del Comitè Executiu del IV Centenari de ! 'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. Ex-professor d'Història de la Medicina a la Universität de Barcelona.

II NOTES HISTORIQUES DE L'HOSPITAL A la història de l'Hospital de Santa Tecla hi ha quatre fîtes que marquen la seva evolució a través dels segles. Son aquestes: la.- Segles V i VI. Arribada de cristians d'Orient que portaven la devoció i el culte a Santa Tecla i, molt possiblement, l'accio caritativa de l'Església que tant havien prédicat en aquelles terres. 2a.- Any 1151. Tarragona ja disposava d'Hospital, segons es desprèn de la donació de certs béns a l'època de l'arquebisbe Bernât Tort. 3a.- Any 1464. Acta de fundació de l'Hospital de Santa Tecla, duta a terme per l'arquebisbe Pere d'Urrea, que va unir en una sola Institució els hospitals eclesiàstic i municipal aleshores existents. 4a.- Any 1588. S'inaugura el nou edifici de l'Hospital de Santa Tecla, situât a la Rambla Velia de Tarragona, projecte iniciat per l'arquebisbe Antoni Agustin, en la decisió del quai van influir certes resolucions del Concili de Trento. Tots els historiadors coincideixen en afirmar que el bressol dels hospitals medievals és el cristianisme, els primers antecedents dels quais cal buscar-los a l'Orient. Al segle IV es produeixen dos esdeveniments de singular importància: Un, és el trasllat, l'any 330, de la capitalitat de l'Imperi romà a Constantinoble, fet que proporciona a aquestes terres orientais una superioritat cultural respecte d'Occident. L'altre, el creixement i desenvolupament del cristianisme, que va aportar uns sentiments d'altruisme totalment oposats als interessos pagans i egoistes dels romans. Apareixen, aleshores, els primers monestirs, i quaranta anys després, o sigui al 370, s'aixeca el primer hospital cristià. El bisbe Basili el Gran fonda, pròxim a la ciutat de Cesarea, un veritable complex assistencial, la «civitas

medica», a partir de la quai foren erigits centres per tota l'extensió de l'imperi bizanti. És evident una estreta relació entre els primers monestirs i l'inici i desenvolupament dels primitius hospitals cristians. Però hi ha un altre origen en aquests tipus de fundacions. és la particip a d o directa, com a òrgan promotor, de la figura del bisbe de cada comunitat. Al principi generalment es construïen al costat de les esglésies catedrals. Són clàssics l'Hotel Dieu de Paris (any 660) i el de Chartes (any 819). Anteriorment mereixen esmentar-se l'Hospital d'Arlés, instituit pel bisbe Cesari l'any 550, i l'Hospital de Mèrida, fundat pel bisbe Maesone l'any 580. Precisament en aquesta època, a començaments del segle VI, quan regnava el got Teodoric el Gran (511-516), fou quan hi hagué un llarg periode de tolerancia religiosa que va permetre l'arribada i assentament de nombrosos grups de cristians vinguts d'Orient, que fugien dels conflictes que allí hi havia. Uns, en arribar a Marsella, seguint el Rhoine s'extengueren per les Gàl-lies. Altres, baixant per la costa catalana es quedaven a la Tarraconense. Tots volien integrar-se a la nostra comunitat. Fou un problema pel bisbe Joan (470-520) que va haver de consultar a Roma. Aquells cristians no venien sols. Portaven, certament, la devoció i culte a Santa Tecla. Però, a més, i és logie, ens van motivar cap a les obres caritatives, ja que era una de les principáis activitats d'aquella comunitat cristiana que havia desenvolupat a Orient. Fins ara no es coneix cap document que acrediti que el culte a Santa Tecla ens va arribar pels bizantins, com tampoc que existís cap establiment de caritat fundat per ells. Tot són hipótesis historiques que podrien ser versemblants. No obstant això, si que és cert que Santa Tecla, verge i mártir oriental, tingué molta força entre la comunitat tarragonina i el seu culte va quedar totalment arrelat en el nostre poblé, disminuint 1'interés pel culte a Sant Fructuós, malgrat haver passat la prova de quatre-cents anys de dominado àrab (719-1089). Perqué després, en la restaurado cristiana, ja existeixen proves que ens parlen del culte a Santa Tecla i consta la preséncia d'un hospital en els següents documents: Ir.- Referent al culte a Santa Tecla ho tracta la Butlla del Papa Urbà II. dirigida al bisbe de Vie, Berenguer de Rosanes, de l'any 1093, quan li concedeix els drets de metropolità de Tarragona. 2n.- En relació a l'hospital consta que a la meitat del segle X I I , Tarragona ja el tenia. Hi ha dues notes documentais que en donen testimoni: Una, la querella promoguda per l'arquebisbe Bernât Tort l'any 1151 contra Guillem, fili de Robert d'Aguiló, per haver donat aquest certes cases a l'Hospital sense el previ coneixement ni consentiment del Prelat. Precisament en aquest mateix any de 1151 s'institueix el primer Capítol eclesiàstic, els primers canonges del qual procedien del Monestir de Sant Ruf d'Avinyó, Hoc pròxim a Arlés, ciutat que ja disposava d'hospital episcopal des del segle VI. Aquests capitolars, vinguts de França, s'encarregaren d'or-

ganitzar l'Església tarraconense, sobretot l'accio caritativa que propagava el cristianisme. Vint anys després, en el testament de l'arquebisbe Hug de Cervello, datat l'any 1171, es troba una altra referencia. Es tracta d'un llegat de cent maravedís per al nostre Hospital. I així mateix, posteriorment, ho feren altres prélats. Una altra data important en aquesta qüestió histórica és la de l'any 1464. Els fets són els segíients: Des de l'últim terç del segle XIV, Tarragona, a més de l'hospital eclesiàstic, en tenia un altre: l'Hospital de la Ciutat. Aquest, pel que sembla, va sofrir moites vicissituds, i fins i tot, ja al 1421, es parlà per primera vegada de vendre'l i aplicar el producte obtingut en millorar l'Hospital de l'Església. El tema fou tractat en anys successius fins que es va arribar a no poder utilitzar l'edifici degut a les destrosses causades per la guerra, durant el setge de la ciutat per les tropes de Joan II, l'any 1462. Llavors es va creure oportú unir els dos hospitals i fundar una nova Institució. L'ambient polític de l'època era favorable a la unificatici deis hospitals que hi havia en pobles i ciutats. Fins i tot s'havien dictât disposicions en aquest sentit i feia pocs anys que així havia ocorregut a Barcelona amb la constitució de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Entre nosaltres, fou l'arquebisbe Pere d'Urrea qui va realitzar el projecte de fundar un nou Hospital de Santa Tecla, l'acta de fundació del qual porta data de 15 de desembre del 1464. S'habilità l'edifici de l'hospital eclesiàstic proper a la catedral, tot ampliant-lo i condicionant-lo degudament. Un altre esdeveniment historie important és la construcció de 1'actual edifici, de la inauguratici del quai es compleixen ara quatre-cents anys. Va ser obra de l'arquebisbe Antoni Agustín. En el seu propòsit degué influir el Concili de Trento, que també es va ocupar de problèmes hospitalaris. L'Església es va preocupar de révisai" l'objectiu principal deis hospitals. Aleshores ja no tenien raó de ser els albergs de pelegrins. El nostre Prélat es proposa combatte el bandolerisme i evitar que els hospitals fossin Hoc de refugi i «asil de malfactors». Ordenava en el Sínode del 1581 que es rebés aquells que fossin véritablement pobres malalts, «i els que són vells, coixos, cecs i altres similars, que no puguin traballar i els falti el sosteniment necessari per a la seva vida». Per dur a terme la seva intenció, necessitava un edifici amb millors conditions, que reunis els requisits adéquats per a tal objectiu. Es proposé aquesta tasca, i de seguida van començar les obres, el 30 d'abril del 1580. Vuit anys més tard, el 24 de febrer del 1588, van acabar els treballs i es va inaugurar aquest nou edifici, al qual es van traslladar els malalts que hi havia a l'hospital veli. Antoni Agustín no va poder contemplar la culminació del seu projecte: va morir dos anys abans. Aquesta és una breu sintesi de quatte dates que senyalen fets importants del nostre Hospital de Santa Tecla. (Dr. Josep Adserà Martorell, «Quatre-cents anys per la vida, 1588-1988», Notes historiques, pàg. 27).

SOLEMNE SESSIÓ INAUGURAL El dia 28 de febrer de 1988, al mari, arribà a l'Hospital el President de la Generalität de Catalunya M. Hble. Sr. Jordi Pujol i Soley. L'acompanyen els Consellers de Governació i Sanitat, l'Hble. Sr. Josep Gomis i Marti i l'Hble. Sr. Josep Laporte i Salas, i el Director General Sr. Xavier Trias. Va ser rebut per les primeres autoritats de la ciutat i provincia, aixi com pel senyor Arquebisbe de Tarragona i President de la Fundació Hospital de Santa Tecla, Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella i Cascante. També estaven presents l'Arquebisbe emèrit de Tarragona Dr. Josep Pont i Gol, la Junta del Patronat, encapçalada pel Dr. Pere Batlle i Huguet, metges i personal del Centre. Seguidament el M.H.Sr. Jordi Pujol va descobrir un al-lusiu monument instal-lat al vestibul de l'Hospital, per rememorar el IV Centenari. Després es traslladà a la Sala de Juntes on es va reunir amb eis membres del Patronat. El Director Gerent de l'Hospital explicà breument al Sr. Pujol el significai del Centenari que es celebrava i l'enorme labor assistencial que s'ha efectuat des de l'Edat Mitjana fins els nostres dies. El President de la Generalität s'interessa per la problemàtica actual i les perspectives futures de l'Establiment. Reconegué l'esforç realitzat i prometé el seu suport a la tasca empresa. Després signà en el Llibre d'Honor amb el segiient text: «En el quart centenari de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla felicito a aquesta benemèrita institució, tan pregonament tarragonina, i agraeixo com a President de Catalunya el bé que ha fet durant 400 anys i l'encoratjo a continuar l'esperit de servei que sempre l'ha caracteritzat. Jordi Pujol. Tarragona 28 febrer de 1988». Pel president de la Fundació, Arquebisbe de Tarragona Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella i Cascante, li fou lliurada una placa commemorativa del IV Centenari. En acabar la reunió efectuà un petit recorregut pel Centre, durant el quai saludà diversos interns i personal sanitari.

SalutaciĂł dels arquebisbes Ramon Torrella i de l'emĂ¨rit Josep Pont al president senyor Pujol quan arriba a l'Hospital

El senyor arquebisbe i l'alcalde de la ciutat, Josep M. Recasens, desprĂŠs de descobrir el monument commemoratiti del IV Centenari

El senyor Pujol contempla i llegeix el text del citat monument

Seguidament, acompanyat de tots els presents, es traslladaren a l'Ajuntament de Tarragona, en el Saló de Sessions del qual va teñir lloc la inaugurad o oficial del IV Centenari. A l'acte hi assistí molt de públic. Prengué la paraula el Dr. Josep Adserá, president del Comité Organitzador. Dona les grácies a totes les personalitats per la seva presencia i el seu recolzament. A continuació l'arquebisbe de Tarragona dona lectura a un telegrama enviat per S.S. el Papa Joan Pau II que textualment deia: «Monseñor Ramón Torrella Cascante-Arzobispo de Tarragona.- Su Santidad Juan Pablo II únese espiritualmente solemne inauguración actos conmemorativos IV Centenario Fundación Hospital «San Pablo y Santa Tecla» y eleva plegaria profundo agradecimiento al Señor por abundantes gracias concedidas esa benemérita institución durante este tiempo. Asimismo, por intercesión Virgen Maria, pide Altísimo que, como fruto esperanzador tan señalada efemérides, miembros todos ese Centro Sanitario, de modo especial responsables tan delicado y meritorio servicio fraterno, testimonien fe mediante vida cristiana coherente y asistidos se caractericen por plena disponibilidad a la voluntad divina, pues solo así sufrimienmto y enfermedad aceptados en unión con Cristo son eficaces para realizar Plan Divino Salvación. Como confirmación estos deseos, Sumo Pontífice, prueba benevolencia, imparte implorada bendición apostólica.- Cardenal Casaroli».

El senyor arquebisbe entrega al senyor Jordi Pujol una medalla commemorativa del IV Centenari. A la fotografia, alguns deis vocals de la Junta Rectora de la Fundació de l'Hospital, senyors Rd. Joan Aragonés, Manuel Fuster i el director gerent doctor Adserá

Acte de la signatura al Llibre d'Honor de la Fundació. Entre d'altres estaven presents el conseller de Sanitat senyor Josep Laporte i de Governació senyor Josep Gomis

Visita del senyor Pujol a les instal-Iacions de l'Hospital. Animada conversa amb el personal de l'Establiment

Presidència del en l'acte de inauguratili del IV Centenari, célébrât en el Salo de Plens de I'Ajuntament. Moment en què intervé el senyor arquebisbe que llegeix un telegrama enviât pel Papa Joan Pau II expressament des de El Vaticà

Moment del parlament del doctor Josep Adserà, président del Comité Executiu del IV Centenari. Entre d'altres, assisteixen el doctor Xavier Trias, aleshores director general de Sanitat de l'Institut Català de la Salut

Moment del parlament del senyor Pujol

MONSENOR RAMON TORREELA CASCANTE TARRAGONA APARTADO 4 58

ARZOBISPO

TARRAGONA

A/C> NUNCIATURA APOSTOLICA EN ESPAÑA S E C R E T A R I A ESTADO S . C . V .

SU SANTIDAD JUAN PABLO CONMEMORATIVOS 1

I I UNESE ESP I K 1 C A L M E N T E SOLEMNE

IV CENTENARIO FUNDACION

HOSPITAL

INAUGURACION ACTOS

" S A N PABLO Y SANTA TECLA

Y LLEVA PLLGARIA PROFUNDO AGRADECIMIENTO AL SEÑOR POR ABUNDANTES GRACIAS CONCEDIDAS ESA BENEMERITA

I N S T I T U C I O N DURANTE ESTE TIEMPO. A S I M I S M O , POR INTERCESION VIRGEN M A R I A ,

PIOE

A L T I S I M O QUE, COMO FRUTO ESPERANZADOR TAN SEÑALADA E F E M E R I D E S , MIEMBROS TODOS ESE CENTRO S A N I T A R I O , DE MODO E S P E C I A L RESPONSABLES TAN DELICADO Y M E R I T O R I O S E R V I C I O

FRATERNO,

T E S T I M O N I E N FE MEDIANTE VIDA C R I S T I A N A COHERENTE Y A S I S T I O O S SE CARACTERIZEN POR PLENA D I S P O N I B I L I D A D A LA VOLUNTAD D I V I N A , PUES SOLO A S I S U F R I M I E N T O Y ENFERMEDAD ACEPTADOS EN UNION CON CRISTO SON E F I C A C E S PARA REALIZA R PLAN D I V I N O SALVACION. COMO CONFIRMACION

¡ESTOS DESEOS , SUMO P O N T I F I C E

, PRUEBA BENEVOLENCIA,

IMPARTE

IMPLORADA B E N D I C I O N APOSTOLICA CARDENAL CASAROLI

L'Alcalde de la ciutat Il-lm. Sr. Josep M. Recasens i Comes, manifesta que l'Hospital de Tarragona és un exemple d'u n de tants Hospitals de Fundació Particular, que és molt difícil sobreviure sense el suport oficial. Per finalitzar el President Jordi Pujol féu una crida perqué s'incrementi la humanitat en el traete ais malalts en tots els hospitals. «La introducció de la humanitat en els hospitals - a f e g í - no la pot fer la Generalitat». és missió deis metges i del personal que treballa ais Centres. En acabar el parlament declarà inaugurai el IV Centenari.

CONFERÈNCIES MAGISTRALS I JORNADES MÈDIQUES Cal remarcar les següents conferències magistrals a càrrec de prestigiose« professionals. a).- «La sanitat a Catalunya», pel Dr. Xavier Trias, Director General de l'Institut Català de la Salut (25 març 1988). b).- «Transplant de Fetge», pel Dr. Carles Margarit, del Servei de Cirurgia General de l'Hospital de la Vali d'Hebrón (22 abril 1988). c).- «Tractament actual de les malalties infeccioses», pel Dr. Xavier Garau, Cap de Servei de Medicina Interna de l'Hospital de Terrassa (19 maig 1988). d).- «Avenços en oncologia», pel Dr. Lluis Delclòs, Professor de Radioterapia del centre del Càncer de la Universität de Texas (17 juny 1988). Per la vinculació familiar i personal del Dr. Delclòs amb l'Hospital de Santa Tecla, abans de pronunciar la seva conferència va rebre un petit homenatge, durant el quai se li va lliurar una placa commemorativa del IV Centenari. e).- «Estât actual del diagnostic del càncer de marna», pel Dr. Santiago Dexeus, director del Departament d'Obstetricia i Ginecologia de l'Institut Dexeus de Barcelona (20 gener 1988). A més d'aquestes magnifiques lliçons s'han de remarcar també unes Jornades Dermatologiques i Psiquiàtriques. Aquestes van ser: «Diàlegs en Alopécies». Van intervenir el Dr. losep Maria Vives, dermatòleg de l'Hospital Sant Pau i Santa Tecla; Dra. Maria Simo, dermatòleg de l'Hospital Joan XXIII; Dr. Joan Ferrando, professor de l'Hospital Clinic de Barcelona, i els Drs. Teresa Zamorano i Emilio Villadores. Varen tractar sobre la classificació clinica, tractament mèdico- quirurgic de dites alopécies (28 maig 1988).

l U A T R E C E N T S A I M Y S

f&i SU. míÁa 1588-1988 HOSPITAL DE SANT PAU I SANTA TECLA

M o m e n t de la conferencia magistral sobre "Sanitat a Catalunya", a càrrec del senyor Xavier Trias

M o m e n t en q u é el Rvd. Joan Aragonés entrega una medalla del IV Centenari al doctor Lluís Delclós

«Psicoanálisis». Van intervenir el Dr. Fernando Barreneche, i també Agnès Tomás, Rosa Navarro, Caries H., Norberto Ferrer, Laura E. Vaccarezza i Maria Dolors Hierro (25-26 novembre 1988).

Instantània del metge tarragoní Lluís Delclös, professor de radioterapia a la Universität de Texas

HOMENATGE PÒSTUM ALS ANTICS DIRECTORS DE L'HOSPITAL, DRS. GUASCH, CASANOVAS, BATTESTINI I RECASENS Eis diferents actes d'homenatge postum als ultims Directors de l'Hospital van tenir molt de ressò a la nostra ciutat. Aquests actes van tenir Hoc al Salò d'Actes del propi Centre. a).- El Dr. Enric Guasch Giménez (1899-1987). Va prendre possessio de la Direcció Mèdica el 31 de gener de 1951. El diseurs en la seva memòria va estar a càrrec del Dr. Angel Andreu'". Assisti la senyora D. Maria Soriano, Vda. de Guasch, amb eis seus dos fills, Enric i Ferran i l'Il-lm. Sr. Josep Gomis, antic company seu. L'acte va tenir Hoc el 31de maig de 1988. b).- El Dr. Joan Casanovas Guinjoan (1903-1969). Va prendre possessio de la Direcció Mèdica el 29 de setembre de 1958. El diseurs en la seva memòria va estar a càrrec del Dr. Jordi Sentis®. Assisti la seva filla Sra. Roser de Meinhardt. L'acte va tenir Hoc el 29 de setembre de 1988. c).- El Dr. Rafael Battestini i Galup (1886-1939). pren possessio de la direcció Mèdica d' 1 d'agost de 1923. El diseurs en la seva memòria va estar a càrrec del Dr. Josep Adserà Martorell<3).

(1) Text conferència del doctor Angel Andreu Carcolé en Homenatge al doctor Enric Guasch. Veure annex documental num. 1. (2) Text conferència del doctor Jordi Sentis Bonet, en Homenatge al doctor Joan Casanovas. Veure annex documental num. 2. (3) Text conferència del doctor Josep Adserà Martorell, en Homenatge al doctor Rafael Battestini i Galup. Veure annex documental num. 3.

Parlament del doctor Ängel Andreu eil l'acte d'homenatge postum al doctor Enric Guasch. Hi assisteixen, entre altres familiars, la seva vidua senyora Maria Soriano

Van assistir els segiïents familiars: Isabel Trasfi i Battestini, Francese Pantebre i Arqués, Nieolau Battestini i Pons, Rafael Battestini i Pons, Anna Maria Farràs, Rafael Battestini i Farràs, Nieolau Battestini i Farràs i Oriol Battestini i Farràs. L'acte va tenir lloc el 13 d'octubre de 1988. d).- El Dr. Daniel Recasens i Cornes (1899-1975). Va prendre possessió de la Direcció Mèdica el 1937. El diseurs en la seva memòria va estar a càrrec del senyor Francese Roig i Queralt, amb la prèvia exposició d'unes notes historiques sobre «La Direcció de l'Hospital quan la Guerra Civil 1936-39» per part del Dr. Josep Adserà <4) . Van assistir les seves filles Maria i Carme Recasens i Fortuny, i el seu germà Josep Maria Recasens i Comes amb la seva muller Teresa Vives i Ciurana. L'acte es celebrà el 20 d'octubre de 1988.

(4) Text c o n f e r e n c e del senyor Francesc Roig i Queralt, en Homenatge al doctor Daniel Recasens i Comes. Veure annex documental num. 4.

Moment del descobriment del retrat del doctor Joan Casanovas, a càrrec de la seva filla Roser de Meinhardt

Homenatge al doctor Rafael Battestini. Presideix Facte el Rd. Joan Aragonès, la senyora Isabel Trasfi i el doctor Enric Aguadé, vice-president del Col legi de Metges de la provincia de Tarragona, i el senyor Josep Sendra i Navarro, president de l'Associació d'Amics de l'Hospital

PRIMER CENTENARI DE LA MORT D'ANTONI MIR I CASASES (1888 - 1988) ACTE ACADÈMIC El dia 27 d'octubre de 1988 va tenir lloc al Saló de Sessions de l'Excm. Ajuntament de Tarragona, la solemne sessió académica amb motiu del I Centenari de la mort del que va ser Director Mèdie de l'Hospital de Santa Tecla, Dr. Mir i Casases. Ocupà la presidència el Conseller senyor Xavier Sabaté, en representació de l'Alcalde de la Ciutat. L'acompanyava l'arquebisbe emèrit Dr. Josep Pont i Gol, el Dr. Pere Batlle Huguet, President del Capítol Eclesiàstic, la senyora Anna Maria Ezquiaga, muller del Dr. Héctor Arriaga, besnéta del Dr. Mir i Casases, el senyor González Senmartí, President deis Centres Universitaris del Camp de Tarragona, i eis vocals de la Junta de l'Hospital senyor Manuel Fuster i Rvnd. Joan Aragonés. En llocs destacats estaven, el Dr. Eduard Rius, Delegat Territorial de Sanitat, el Dr. Arbeloa Rigau, en representació del CoMegi de Metges, el senyor Roig i Queralt, Director de l'Institut de Batxillerat «Antoni Martí i Franqués», el senyor Olivé Martínez, President de la Reial Societat Arqueológica de Tarragona, el senyor Xavier Dupré, Director del Taller Escola d' Arqueología, el senyor Josep Pardell, President del CoMegi d'ATS i de Diplomáis en Infermeria. El Saló de Sessions estava totalment abarrotat de public. Al costat dret de la presidència hi havia un retrat del Dr. Mir, que actualment està exposât a la galeria de Directors de l'esmentat més amunt Institut de Batxillerat Martí i Franqués. Va obrir l'acte el Dr. Adserà Martorell, President del Comité Organitzador del IV Centenari, amb unes paraules d'agra'iment a l'Excm. Ajuntament i

a la Junta de! Patronat, autoritats religiöses, académiques i sanitàries, représentants de les Institucions Professionals i facultatives de sanitat, Companys, amies, i tarragonins tots, per la seva presèneia i molt especialment a la senyora Anna Maria Ezquiaga de Arriaga, vinguda expressament des de l'Argentina. A continuació expressa que aquest acte es dividiria en dues parts. En la primera es retria homenatge pòstum al Dr. Mir i Casases, en el quai intervindrien juntament amb l'actual Director de l'Hospital, el Sr. Francese Roig i Queralt, Director de l'Institut de Batxillerat «Antoni Marti i Franqués», que parlaria de l'aspecte docent, i el senyor Xavier Dupré i Reventós, Director del Taller Escola d'Arqueologia, que explicaria l'aspecte arqueològic, treball que havia realitzat el senyor Francese Tarrats i Bou, escrit expressament per aquest acte, però que obligacions Professionals d'ultima hora li havien impedit fer-ho personalment. En la segona part, com a prova d'afecte i public reconeixement de gratitud, es lliuraria una medalla commemorativa d'aquest IV Centenari a tots aquells facultatius que van dedicar gran part de les seves activitats Professionals al nostre Hospital. Seguidament es van pronunciar les conferències que es relacionen, el text integre de les quais és a l'annex documentai' 5 '.

DISSERTACIÓ DEL SENYOR TARRATS I BOU, «ELS TREBALLS D'ARQUEOLOGIA D'ANTONI MIR I CASASES» L'arqueòleg senyor Xavier Dupré, representant del senyor Francese Tarrats, pronuncia una conferència glossant la figura històrico-arqueològica del Dr. Mir. Va remarcar que la seva personalitat s'«emmarca perfectament en els esquemes habituals del moment històric que li va tocar viure. Són els anys heroics de la historiografia catalana». Seguidament explica que el Dr. Mir, com a historiador, és una mostra genuina del seu temps, l'època dels precursors en la qual «l'home és capaf d'endinsar-se en allò que li és desconegut però que sap important». Acaba el Sr. Tarrats afirmant que el Dr. Mir, per la seva consideració i esfor9 personal, és digne del nostre reconeixement, respecte i gratitud(6).

(5) Veure annex documental particular del capítol VI. (6) Dissertació del senyor Francesc Tarrats, «Els treballs d'Arqueologia d'Antoni Mir i Casases». Veure annex documental particular del capítol VI, Doc. num. 2.

DISSERTACIÓ DEL S E N Y OR R O I G I QUERALT, «ANTONI M I R I CASASES I L ' E N T O R N EDUCATILI DE LA SEVA È P O C A » El Sr. Francese Roig després d'explicar àmpliament l'evolueió que va tenir des d'un principi l'edifici dedicai a l'ensenyament de batxillerat, i els diferents plans d'estudi que estaven vigents i es va extendre amb la referència de dades biogràfiques, gran part de les quais consten a l'expedient que es guarda a l'Arxiu de l'Institut esmentat. Cai remarcar en el seu curriculum la Llicenciatura en Medicina i Cirurgia, en Ciències Exactes Fisiques i Naturals, professor de Nocions d'Història Naturai i Rector de l'Institut. Acaba el senyor Roig amb una referència al senyor Enric Mir, fili d'aquell, també dedicat a l'ensenyament' 7 '.

DISSERTACIÓ DEL DR. ADSERÀ I M A R T O R E L L , «ANTONI M I R I CASASES, M E T G E I PARE D'UNA AMBAIXADA T A R R A G O N I N A A L ' A R G E N T I N A » El Dr. Mir, llicenciat en Medicina el 1853, aviat ingressà al Cos de Sanitat Militar. Primer va ser destinât a un hospital de Barcelona després passà al Regiment Iberia amb guarnido a Reus. Des d ' a l l í , durant els mesos d'agost i setembre de 1854, es traslladà a Vali s on hi havia alguns companys seus afectats de còlerà. Després va venir a Tarragona. Va ser encarregat de reconèixer la identitat de les restes de Jaume I. Li concediren la Creu de Cavalier d'Isabel la Católica. Al 1860 sol-licita i obtingué la llicència de l'Exercit. Comença aleshores la seva etapa de docència i s'incorpora a la Reial Societat Arqueológica. Per oposició és nomenat metge de Sanitat del Port de Tarragona i metge forense de la ciutat. Al 1872 ocupa la plaça de metge del Capitol eclesiàstic i la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona el reconeix com a soci corresponsal pel seu treball «Tipografia mèdica de Tarragona». Al 1878 és nomenat Subdelegai de Medicina i Cirurgia del partit de Tarragona. El 23 d'abril de 1879 ingressa a l'Hospital de Santa Tecla. El seu fili Antoni obté la plaça de metge substitut, encara que la deixa a continuació i emigra a América. El lloc el va ocupar el Dr. Joaquim Rovira, gendre del Dr. Mir i Casases.

(7) Dissertació del senyor Francese Roig, «Antoni Mir i Casases i l'entorn educatiu de la seva època». Veure annex documentai particular del capitol VI, Doc. num. 3.

E1 nostre Dr. Mir i Casases que vivia al carrer de la Nao num. 7, va morir el dia 27 de gener de 1888 d'un atac asmàtic. Finalment cai anomenar les diverses generacions de metges que va produir la familia Mir. Són les segiients: - Tomàs Mir Bendiona, pare d'Antoni Mir i Casases. Antoni Mir i Miro, fili de l'anterior que emigra a l'Argentina. - Antoni Mir Puchurri, fili de l'anterior. No va tenir fills. - Marcel Arriaga Ezquiaga, fili d'Anna Maria, que està present a l'acte acadèmic. Marcel és besnet d'Antoni Mir i Mirò.. Altres metges també besnets de Mir i Mirò són Albert i Angel Bustelo Magistochi i Lluis Marcelino Magistochi. Acaba el Dr. Adserà la seva dissertació demanant a la Sra. Anna Maria Arriaga que transmeti al seu fili Don Marcelo la nostra consideració i afecte i el prec que no oblidi mai la memòria del seu rebesavi, també metge, Dr. Antoni Mir i Casases, que avui solemnement homenatgem amb motiu del centenari de la seva mort. El Dr. Mir i Casases pot considerar-se com un dels més il-lustres fills adoptius de Tarragona'8'. Després es va oferir un ram de flors a la senyora Arriaga, la qual seguidament va pronunciar aquestes paraules:

DISSERTACIÓ DE LA SENYORA ANNA MARIA ARRIAGA «Profundamente conmovida por la distinción que se nos ha otorgado a los descendientes del ilustre médico Antonio Mir y Casases - m i bisabuelo- a quien se rinde homenaje hoy y como representante de los cinco descendientes, hago propicia la oportunidad para expresar los sentimientos que me embargan y augurar que el honorable Hospital de Santa Tecla y San Pau siga alumbrando el camino de la vida, transitada por el paso sacrificado de quienes apostaron a la esperanza, a la ciencia y a la investigación, para que dia a dia se desarrolle una renovada y mejor humanidad.» «Rindo homenaje al Hospital de Santa Tecla y San Pau, no como un ente abstracto, sinó como un cuerpo vivo, formado por hombres que a través de los tiempos y que al igual que hoy, creen en un resurgimiento cotidiano y vislumbran la luz de la esperanza manteniendo bien alta la fe en esta creencia, que vuelcan en una profesión agotadora pero fructífera.» «No puedo silenciar que en la Argentina, en una pequeña y antigua ciudad de la provincia de Buenos Aires «los pagos de la Magdalena» tenemos también nuestro pedacito de ciencia y filantropía, desarrollada por otro hom(8) Dissertació del doctor Josep Adserá Martorell, «El doctor Antonio Mir i Casases en el I Centenari de la seva mort. Fou director de l'Hospital (1878-1888)». Veure annex documental particular del capítol VI, Doc. núm. 1

bre oriundo de esta Tarragona natal, donde un retoño del Antonio Mir y Casases, también médico y llamado Antonio Mir y Miró - m i a b u e l o - desarrolló una tesonera labor en el pueblo y en su hospital, allá por el año 1900 y donde la gente del lugar perpetró su figura en un busto y que después y hasta hace muy poco, continuó su hijo Antonio Mir Puchurri, en otra ciudad de la Argentina, Mar del Plata, llamada la Perla del Atlántico.» «Por esos Antonios y por todos los hombres que han consagrado su vida a la Vida expreso mi sentido homenaje y agradecimiento.»

LLIURAMENT DE MEDALLES ALS METGES I PRACTICANTS JUBILATS DE L'HOSPITAL A la segona part de l'acte académie es procedeix al lliurament de medalles commemoratives del IV Centenari als metges i practicants jubilats de l'Hospital. Assisteixen eis Drs. Andreu Combalia Segura, Assumpció Ibarz Aznare, Salvador A m i gó Mané, Joan Tarrés Roca, Antoni Trullas Fontanet i eis practicants senyors Joan Cots Serritjols, Joan Feliu Alsina, Antoni Gené Mestres i Joan Pàmies Soler, i les religiöses représentants de les comunitats de «Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paul» i «Germanes de Ntra. Sra. de la Consolació». Prèviament el Dr. Eduard Rius i Pey, Delegat Territorial de Sanitat, dedicà un emotiu parlament a aquests Professionals de la salut. Acte seguii, amb grans aplaudiments del public assistent, d'amies i familiars dels homenatjats, eis membres de la Presidència i représentants de les Corporacions i Entitats invitades, van lliurar les medalles commemoratives als guardonats. Després el Dr. Batlle i Huguet, Degà de la Junta del Patronat de l'Hospital, pronuncià unes paraules de felicitació als sanitaris distingits, agraint a tots la seva participació en aquesta solemne sessió acadèmica. Tanca l'acte el senyor Xavier Sabaté i Ibarz, en representació de l'Alcalde de la Ciutat. Després de congratular-se per l'èxit d'aquesta jornada, una de les més importants del IV Centenari, en nom de la Corporació Municipal i de la Ciutat de Tarragona dona l'enhorabona als homenatjats i a la familia del Dr. Mir i Casases.

EMOTIVA VISITA AL CEMENTIRI DE LA CIUTAT ON ES GUARDEN LES DESPULLES DEL DR. MIR I CASASES Al dia segiient, 28 d'octubre, la senyora Anna Maria de Arriaga, acompanyada del Dr. Batlle i altres directius de l'Hospital, visità, en el cementiri de la ciutat, el Hoc on descansen les restes del Dr. Antoni Mir i Casases i altres familiars seus (sarcòfeg n. 16 de la Via de Sant Joan).

Moment del lliurament d'una medalla del IV Centenari per part del doctor Pere Batile, president de la Junta Rectora de la Fundació Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, a la senyora Assumpció Ibars

Lliurament d ' u n a medalla del Centenari per pari del senyor Enric Olivé, president de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense, al doctor Joan Tarrés

Presidència de l'acte acadèmic en m e m ò r ia del doctor M i r i Casases. E1 presideix l'alcalde accidental de la ciutat, senyor Xavier Sabater

Fotografia tlels metges i practicants guardonats en l'acte acadèmic

Entre els familiars hem d'esmentar especialment el Dr. Joaquim Rovira Sola, raort el 24 de mar? de 1894. El Dr. Rovira era gendre del Dr. Mir, casat amb la seva filia la senyora Anna Mir. També va ser metge de l'Hospital. Va ocupar el lloc del seu germá polític Antoni Mir quan aquest va emigrar a ¡'Argentina. Va teñir un fil¡, també metge, el Dr. Joaquim Rovira Mir.

DOCUMENTS DEL CAPÍTOL VI Í N D E X D E D O C U M E N T S D E L CAPÍTOL VI

Dr. José Adserá Martorell «El doctor Antonio Mir y Casases en el I Centenario de su muerte. Fue Director del Hospital (1878 - 1888)»

II. Francese Tarrats i Bou «Els treballs d'arqueologia d'Antoni Mir i Casases»

III. Francese Roig i Queralt «Antoni Mir i Casases i l'entorn educatiu de la seva època»

IV. Fernando de Querol y de Bofarull. «Los hombres de la Arqueológica» - 1905

I. Dr. José Adserà Martorell «El doctor Antonio Mir y Casases en el I Centenario de su muerte. Fue Director del Hospital (1878 - 1888)» ÍNDICE I . Médico militar. Acude a Valls para atender a los enfermos de cólera. . . . Se le concede la Cruz de Isabel la Católica. 2 . El Dr. Mir decide quedarse en Tarragona y emprende una serie de actividades 3 . Interés del Dr. Mir por la arqueología. Reconoce los restos del que fué rey Jaime 1 4 . Médico del Cabildo eclesiástico 5 . Miembro de la Real Academia de Medicina de Barcelona 6 . El doctor Mir, médico del Hospital de San Pablo y Santa Tecla 7 . El doctor Rovira ocupa la plaza del Hospital que dejó el Dr. Mir y Miró.. . 8 . El Dr. Mir y Casases interviene en el proyecto de la construcción de un nuevo edificio para el Hospital de San Pablo y Santa Tecla 9 . Óbito del Dr. Mir y Casases 10°. Gozaba de gran prestigio y popularidad en la Ciudad 1 I . Su hijo el Dr. Mir y Miró emigra a la Argentina o

38 39 39 42 42 43 45 45 46 47 50

El ilustre médico Antonio Mir y Casases nació en Talarn (Lérida), el 17 de septiembre de 1830. Pronto vino a Tarragona, donde nacieron sus hijos y ejerció su profesión. Tuvo otras actividades culturales y educativas. En 1846 obtenía el Grado de Bachiller en Filosofía. Cinco años más tarde, recibía el mismo título de Medicina y Cirugía. Después, en 1853, la Universidad de Barcelona le otorgaba la correspondiente Licenciatura. Más tarde por los méritos contraídos, mereció el grado de Doctorado. Se han descrito sus actividades entorno a la función educativa' ' y sus aficiones en el campo de la arqueología . Nos queda hablar del aspecto médico sanitario, su principal profesión. 9

(10)

(9) ROIG I QUERALT, Francese: Antonio Mir i Casases i l'entorn educatiu de la seva época. Véase anexo documental capítulo VI, n° 2. (10) TARRATS I BOU, Francese: Els treballs d'arqueologia d'Antonio Mir i Casases. Véase el anexo documental capítulo VI, n° 1.

(Conca de Tremp)»™. Este trabajo había sido leído el 20 de noviembre de 1583 en una sesión de la propia entidad' 2 ". Por encargo de la Comisión Provincial de Monumentos de Tarragona escribió otra memoria sobre la «Pintura mural bizantina del Castillo de Marmella», publicada en «L'excursionista» de 31 de octubre de 1888(22> También se le reconoce como un buen poeta. Es el autor de la Oda «Lo d e Mur>>

' y d e u na colección titulada «Los trovadors moderns»<23> Pero, hay otra actividad que merece señalarse. Esta fue su intervención J-dme I e n t ° '

Cn d

r e C 0 n 0 d m i e n t 0 de los restos óseos d

el que fue gran Rey

Los hechos sucedieron de la siguiente manera. Después del saqueo del Monasterio de Poblet en 1835, quedaron esparcidos por el suelo los despojos reales de las sepulturas que se profanaron El Cura Párroco de Espluga de Francolí, mossén Antonio Serret en 1837 recogió y guardó aquellos restos. Más tarde, fueron trasladados a la Catedral de Tarragona. La momia de Jaime I, fácilmente identificare por su extraordinaria estatura, fue depositada en una caja de nogal que tenía la forma de sarcófago - . Los otros huesos, todos mezclados entre si, fueron guardados en cajas J mas sencillas. ^ Unos años más tarde, en 1853, la Comisión Provincial de Monumentos Historíeos y Artísticos de la Provincia de Tarragona, procuró la manera de conservar los despojos referidos a D. Jaime I. Vencida la tenaz oposición de la Ciudad de Valencia, que reclamaba para si la gloria de custodiar dichos restos se propuso y se llevó a cabo, la construcción de un panteón en el trascoro dé

(20) Imprenta de F. Aris e hijo, Tarragona 1885. (21) Véase la nota de prensa publicada en «Diario de Tarragona», n° 278, 22 noviembre 1883 Dice as,: «La Sociedad Arqueológica Tarraconense en la velada de Anteayer pudo o t ^ endito S a i o de de T Z " e " d ^ T n l 0 d 1 d 0 C t ° r - ? ' A l T Í 0 ^ S ° b r e U n m 0 m e n t ° existente S J n de Tremp. E distinguido arqueólogo, después de una amena descripción del país en que se encuentra este antiquísimo monumento, explicó los caracteres que le distinguen, c o n ^ ^ S Í

e\teXrrbíiinrdl: ^rancia- prdente de ,as awiguas ^bus

«í&í

extendió en una búllante disertación sobre un origen y sobre la raza que podía haberlo construido reía Clonando sus datos con la cuestión de si los celtas pudieron ocupar una p L de c J Z l o s T e a p u r a y exclusivamente un monumento de los íberos, raza que fijamente ocupó en la r e m " g ü e d a d L e s f r i costas orientales y meridionales. Entró luego en el examen de la cuestión del tiempo a l e s e r e m o n t a ! b a d e n ™ 'o v a l s c o l " mien " I 0 ' !,XrnÍend° S°bre e"° nUmer°S0S dat0S tos de dicho señor en las diferentes materias relacionadas con la ciencia arqueológica» «Campea en el trabajo del doctor Mir un estilo elegante, en términos que a pesar de tratarse de asuntos de si poco agradables para los que no se dedican a estudios de esta c ha sabido d^r a í a T o r i I l ^ l t c t d a d 2) 1 d

s¡HeiÍ Í , °^

Ct0r M r

í ' o

de^Nobles Á^tes'de San S S

dUdam

°S ^ ^ 'eíd0

gUSt

° ^

** ^

P a r t £ d £ iOS C 3 r g 0 S q u e t u v o e n l a R e a l S o c i e d

n í Z RSCU?ne,D' ^rnand°

°nUmeM°S de Quer01

anexo

sido i m p ' i r ^ c o n f o r m e

a d Arqueológica fue Vicepre^

documental del capítol VI, n° 4.

18 de abril 5 5 T P „ h f H * ^ e n t e r r a m i e n t o s r e a , e s - Poblet, conferencia leída el Patronato d e f p L . m P u b l C a d a L a s e s t a t u a s y a c e n t ^ de las tumbas reales de Poblet en Tarragona 1 atronato del Real Monasterio de Santa María de Poblet.

La señora Ana María Ezquiaga, biznieta del doctor Mir i Casases

la Catedral tarraconense. El 7 de octubre del año 1856 se realiza la solemne traslación la cual estuvo a cargo de Buenaventura Hernández Sanahuja, y la restauración la llevó a efecto el escultor Bernardo Verderol. Con motivo de este acontecimiento, fue designado al doctor Mir para que después de examinar todos los restos, determinase cuales habían pertenecido a aquel buen Rey Jaime I(25). Así consta, que el 7 de octubre del mismo año, «... se hizo un riguroso examen de su osamenta notando, el facultativo doctor Mir, que alguna pieza del esqueleto no era la suya, buscándola y hallándola entre los huesos de las demás momias reales»(26). Más tarde, en 1870, el doctor Mir también intervino, junto a otros miembros de la Junta de la Arqueológica, en la gestión oficial para evitar la subasta y correspondiente derribo del castillo de Pilatos y murallas romanas de la Ciudad. (Acta de la sesión de la Sociedad Arqueológica Tarraconense que se celebró el 17 de diciembre de 1870, «Diario de Tarragona», 22 diciembre 1870, pág. 2). (25) M O R E R A Y LLAURADÓ, Emilio: Tarragona cristiana, tomo II, Tarragona 1982, pág. 105, transcribe de «Diario Mercantil de Tarragona», de 8 de octubre de 1856. (26) RAMON, Salvador: Indica que la Comisión de Técnicos constituida en 1952 para reconocer los restos reales, antes que fuesen trasladados a las tumbas reales recién construidas en Poblet, llegó a dudar de la autenticidad de la cabeza del cadáver de D. Jaime I, «Quaderns d'História Tarraconene», Diputación Provincial, Tarragona 1977, pág. 164.

4o. Médico del Cabildo

eclesiástico

El hecho de ser médico del Cabildo eclesiástico daba a todo facultativo S

Pr0feSÍOnaL & a

bie

con

siderado por la

s o S S l

A comienzos de 1872, aún ocupaba este empleo el doctor Francisco Colom y Costa que había llegado a Tarragona en 1829 con motivo d e A t e n e r la plaza de médico del Hospital. ootener e er0 " ' d p r 0 p i 0 d o c t o r C o l o m a c r i b e al expresado r . h . P f a 15 ] CStaqU£ habÍend debido? s T ° U e g a d 0 3 k 6 d a d a v a n z a d a d e 8Í a ñ o s y debido a sus achaques, se ve en la precisión de renunciar a dicho empleo que ha desempeñado por espacio de 42 años<27> empieo, que Se le aceptó la dimisión. Optaron por la vacante los doctores Antonio Mir y Casases, y Ramón Nolla y Martí. entorno E 1 10 d G

? b r e r ° a c o r d a r ° n nombrar a ambos profesionales, tanto para os se: vicios ordinarios como extraordinarios. En un principio, el doctor Mu se encargaría de medicina, y el doctor Nolla de los de cir gia sin per uic o que. pudiesen ser llamados ambos para cualquiera de estas do! e p ciahdaíes Debían suplirse siempre en ausencias y enfermedades. Sólo podían acreditar ^ ^ ^ Z ^ T T i n t e r v e n í a un tercero-Se sena)ó InQ C P

plazas la cantidad de 1.500 reales, que se tenían que partir de común acuerdo pero, si por cua quier causa, quedara uno sólo, éste debería prestar todo el ser-' Vicio y percibiría la cantidad de 100 libras, como antes estaba señalado 5". Miembro de la Real Academia de Medicina de Barcelona EI m Í S m

]ona

añ0 1872 in

§ r e s a ^ la Real Academia de Medicina de Barce-

En la sesión anual celebrada por esta Academia el día 26 de febrero de 1872, después de la conferencia magistral del doctor Ramón Torren sobre «Consideraciones sobre recientes adelantamientos del d i a g n ó s ^ o ouirúr 3

£ ó

l0S P Í £ g 0 S aneJ

°S

a laS

d o r i a s presentadas en el

Fue premiada con el accésit el trabajo «Tipografía médica de Tarra P r I e m a <<ESCnb¡r k Médica de un p u e b l e s " S S c e T ' iuna ddeVaba satisfacer sus °primeras necesidades» Abierta la plica resultó ser el autor el doctor Antonio Mir y Casases Le fue adjudicado el título de Corresponsal de la Academia™

O^ZS^aTS? A

Argentina. El resultado ha sido S r u a u o T o

Cap¡tUlares t 0 m a d 0 s d e s d e 61 5 d e

—

- Ñ ú t a n l o en e. Archivo de la propia Rea, "lareS ^

°Ct°r

M ¡ r q U e Se e

" "

CONSIDERACIONES S O B R E

RECIENTES ADELANTAMIENTOS DEL DIAGNÓSTICO

QUIRÚRGICO.

DISCURSO INAUGURAL KX LA SESION PÚBLICA ANUAL CELEBRADA r o n LA

EH ze OS BB9RSS0 BS J.SK

OR. D. R A M O N T O R E N T Y T O R R A B A D E L L A , s ò c i o DE NÚMERO DE DICHA ACADEMIA, PHIMCR MÉDICO DE OLMEDO V DECANO DEL CEERPO FACOLTATIVO DEL HOSPITAL DE SANTA c n u z , PROFESOR OFICIAL DE LA ENSESANZA DE PRACTICANTES EM ESTA UNIVERSIDAD L I T E R A R I A , SÒCIO CORRESPONSAL DE LAS ACADEMIAS DE

MEDICINA

CIRUGÍA

DE S E V I L L A ,

VALENCIA,

ETC.,

ETC.

Boletín de la A c a d e m i a de Medicina y Cirugía de Barcelona, referente a la sesión del 26 de febrero de 1872, bajo la presidencia del doctor Juan Magaz, en la que el secretario leyó la M e m o r i a de la entidad durante el año anterior. En ella consta que uno de los trabajos premiados en accésit correspondió al tema "Topografía Médica de Tarragona", que llevaba por lema "Escribir la topografía médica de un pueblo, es satisfacer una de sus primeras necesidades". Su autor f u e el médico Antoni Mir i Casases

6". El doctor Mir, médico del Hospital de San Pablo y Santa Tecla Sigue el doctor Mir en el c a m i n o ascendente e n s a n c h a n d o su ámbito profesional. En 1878 es n o m b r a d o S u b d e l e g a do de M e d i c i n a y Cirugía del partido de Tarragona. Era la m á x i m a autoridad en materia de Sanidad Provincial. U n año después, en 1879, obtiene la plaza de m é d i c o del Hospital de San Pablo y Santa Tecla. El doctor Mir sustituye al citado doctor Colom , quien había d e s e m p e ñ a d o el cargo durante m u c h o s años. En el m i s m o día (29) , la J u n t a del Hospital a c u e r d a también n o m b r a r otro m é d i c o , el d o c t or J o sé P i q u e r y Piquer. S i e n d o dos los m é d i c o s , ello permitía q u e con facilidad p u d i e r an suplirse m u t u a m e n t e . Ello le d a b a al doctor M i r m á s f a c i l i d a d es p a r a así p o d e r t a m b i é n atender a sus otras obligaciones. Al ausentarse, el servicio s i e m p r e q u e d a b a cubierto p o r el otro facultativo.

(29) N.A., desaparecieron los libros de Actas correspondientes a esta época. La fecha de 23 de abril de 1879, figura en el expediente de «Personal» del A.H.H.

1.3.592,918

^ Á .

v ^

^xJ^L

A • "/ , -••••

- í;

w^f,**.

•

" „/ t /,

UJr^-.--.-i-.

¿•«-^«cV

Documento de solicitud de la plaza de médico del Hospital de San Pablo y Santa Tecla

-<ú

El 25 de mayo del año siguiente, el Hospital contrata al joven doctor Antonio Mir (hijo), y le nombra médico auxiliar substituto. Con ello de momento, se le proporcionaba un trabajo, adquiría experiencia hospitalaria, y méritos suficientes para en un futuro poder optar a la plaza que dejaría en su día su padre. Las cosas no salieron bien. El joven doctor Mir y Miró, lejos de quedarse en Tarragona, se marcha, emigra a la Argentina. Se desvanece la ilusión de su padre. Tenía puesta en él toda su esperanza. Se rompe la continuidad de los Mir de seguir con el ejercicio de la medicina en nuestras tierras. Se produce un vuelo hacia lejanas latitudes, en donde germinaría fructuosamente una nueva familia, dando lugar a varias generaciones de ilustres profesionales. Este tarraconense Mir y Miró, fue embajador de nuestras virtudes y carácter emprendedor. 7". El doctor Rovira ocupa la plaza del Hospital que dejó el doctor Mir y Miró La vacante que se produjo con la marcha del doctor Mir y Miró, fue cubierta por su cuñado el doctor Joaquín Rovira Sola. Éste había contraído matrimonio con Ana, una de las hijas del doctor Mir y Casases'30'. El doctor Rovira falleció unos años más tarde, 22 marzo 1894. 8°. El Doctor Mir i Casases interviene en el proyecto de la construcción un nuevo edificio para el Hospital de San Pablo y Santa Tecla

Estando de Director el doctor Mir (padre) se propone construir un nuevo edificio para el Hospital de San Pablo y Santa Tecla. Se hace esta oferta, a cambio que la Fundación cediera la propiedad del viejo edificio y terrenos anexos de la Rambla Vella. En un principio, según consta en el expediente, la Junta del Hospital acepta la oferta. El arquitecto señor Salas Ricomá elabora un proyecto. Indica que este trabajo lo ha realizado con los distinguidos médicos que están al frente del Hospital, los doctores Mir y Casases, y Piquer y Piquer. Sitúa este nuevo Hospital, en los terrenos del que fue baluarte de San Fernando' 3 ". La Junta del Hospital, el 14 de julio de 1882, acuerda solicitar un dictamen a otro arquitecto, el señor Francisco Barba Masip. Al cabo de unos meses, el 8 de junio de 1883, este facultativo contesta con un amplio escrito. (30) Este nombramiento, fue en un principio de médico substituto. Luego, a petición del propio doctor Rovira, se le ascendió a la categoría de medico auxiliar (18 marzo 1884). El cargo, «comprendía la obligación de vivir constantemente en la casa o habitación que existe destinada para el médico» (A.H.H., carpeta «Personal»), (31) A.H.H., «Proyecto del nuevo Hospital Civil de Tarragona», arquitecto D. Ramón Salas. N. A., no se conservan libros de actas de esta época. En el primer libro constan las sesiones y acuerdos a partir de I o enero de 1887.

Hace una serie de consideraciones muy interesantes. Propone como más a propósito otro lugar, el que fue Baluarte del Rosario <32) . Pero el proyecto no se llavó a cabo. Las circunstancias que entonces desaconsejaron construir un nuevo edificio para el Hospital de Tarragona fueron las siguientes: - La Diputación acuerda subvencionar el coste y manutención de unas camas para enfermos mentales en Reus. - La amenaza de epidemia de cólera, exigía más camas que las proyectadas, y por consiguiente se habilita con urgencia el edificio Casa Blanca, como hospital provisional de coléricos. - Para la debida atención a los enfermos no residentes en la Ciudad, la Diputación concierta con el Hospital esta asistencia. Así soluciona, de momento, las necesidades perentorias. El 14 d'abril de 1885, la Diputación, de acuerdo con la propuesta de la Comisión especial que se nombró a tal efecto, resolvió consignar en el presupuesto adicional y en los próximos ordinarios, la cantidad de 3.500 pesetas anuales' 33 '. Ante los hechos expuestos, el proyecto para el nuevo edificio del Hospital de San Pablo y Santa Tecla quedó congelado. Se había encontrado una solución rápida para acoger a los orates en un centro nosocomial de Reus. Para atender a los enfermos contagiosos o epidémicos, se habilitó Casa Blanca como hospital de coléricos. El pago de la asistencia a los enfermos que eran residentes de fuera de la Ciudad, objeto principal para construir un Hospital Provincial, fue concertada con el de San Pablo y Santa Tecla. Son importantes estos acontecimientos. Constituyen un hito en la historia hospitalaria de nuestra Ciudad. Explican el porqué Tarragona, única provincia española, no tuvo su hospital propiamente provincial. Si es verdad, que en épocas posteriores, se intentó suscitar de nuevo, pero aquella buena oportunidad se perdió para siempre. Desde entonces, el Hospital de San Pablo y Santa Tecla se subrogó aquella función asistencia!. Con desfasadas estructuras, siguió cumpliendo los fines de caridad que el Fundador le había señalado. Tres años más tarde, fallece el doctor Mir y Casases.

9". Obito del doctor Mir y Casases Después de todo lo expuesto, el doctor Mir no tuvo la suerte de contemplar un nuevo y moderno edificio para el Hospital de San Pablo y Santa Tecla.

(32) N.A., p a r a m á s c o m p l e t a i n f o r m a c i ó n , véas e de este m i s m o autor la obr a « R a f a e l Battestini G a l u p . el sen entorn», capítulo II, «En el segle X I X l ' H o s p i t a l de San Pau i Santa Tecla p r o j e c t a c o n s truir un nou edifici», Tarragona 1992. (33) A.D.P., Libros Actas Diputació n Provincial de Tarragona, actas 1883 a 1886, año 1885, p á g . 21-R.

Más tarde, allá en Argentina, sus descendientes pudieron realizar este proyecto, el de levantar un Hospital para los más necesitados. En efecto. El día 27 de enero de 1888, en la casa n° 7, piso I o , de la calle de la Nao, fallecía el doctor Mir y Casases, a los 58 años de edad, a consecuencia de un «ataque asmático»'341. Dos días después, en la parroquial Iglesia de la Santísima Trinidad, se celebraron solemnes funerales en sufragio de su alma. Había hecho testamento unos días antes. Disponía, que se gastasen de sus bienes «... hasta la suma de trescientas pesetas, advirtiendo que no quiero boato en gastos superfluos en dicho entierro, prefiriendo que se invierta la mayor parte de aquella cantidad en celebraciones de misas...»(35). Dejó heredera universal a su esposa Ana Miró y Gassó. 10". Gozaba de gran prestigio y popularidad

en la Ciudad

El doctor Mir pertenecía a una serie de Instituciones y Corporaciones, tales como Junta Provincial de Beneficencia, Comisión de Monumentos históricos y artísticos, Real Sociedad Arqueológica Tarraconense, Real Academia de Medicina y Cirugía de Barcelona, de la Real de Nobles Artes de San Fernando, de la Sociedad Económica de Amigos del País de Barcelona, de la de Tarragona, del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, de la Junta Provincial de Instrucción Pública, de la Junta Provincial de Sanidad, de la Junta de Ensanche de esta Ciudad, y sobre todo, su actividad docente como Profesor y Director del Instituto de Bachillerato. A través de su participación en la actividad de estas Entidades, y sobre todo, su prestigio profesional en la asistencia a los enfermos, llegó a alcanzar gran popularidad. *

Con motivo del óbito del doctor Mir, la prensa local también se hizo eco de su persona y de su obra. El articulista decía, «... además de tener profundamente arraigados las prácticas y creencias de nuestra Santa religión, fue un buen padre de familia, un leal amigo de todos cuantos tuvimos la dicha de conocerle y tratarle, y como compañero, ya sea médico, lo mismo que catedrático, jamás desmayó en prestar su leal desinteresado apoyo». Y después de otras notas biográficas, el cronista del periódico terminaba con las siguientes palabras, «... Mir sabía de todo, y nada superficialmente, y hoy, a pesar de sus dolencias crónicas, se dedicaba con ardor a todo género de investigaciones científicas. Pocas horas antes de morir, aún se ocupó de un importante trabajo

(34) Registro Civil Tarragona, tomo 47, defunciones, sección 3 a , pág. 274. (35) A.H.P., Protocolo Notarial, Ignacio Ferrer, año 1872, tomo IV, pág. 1.219, doc. n° 283.

arqueológico, que verá la luz pública dentro breve tiempo, en una de las más importantes revistas de ciencias de nuestra patria»'36'.

Unos meses más tarde, el «Centro médico-farmacéutico» de Tarragona organizó una velada en honor a la memoria del doctor Mir, quien había sido su presidente Honorario. El acto tuvo lugar el 31 de octubre de 1888 en el salón de Actos del Instituto de Bachillerato. «En el fondo de la sala, se había colocado una fotografía suya, adornada con una corona de laurel, la espada y el bastón de cuando perteneció al Cuerpo de Sanidad Militar, el birrete de doctor, y un precioso pensamiento (ofrenda de dicho Centro). La concurrencia fue selecta y escogida, figurando bastantes señoras»*37'. Presidieron el acto el doctor Piquer, y los señores Ramonacho y Segarra. El doctor Piquer, había sido compañero suyo en las tareas de Dirección del Hospital'38». El señor Segarra, que era el Presidente del Centro, explicó en sentidas frases el objeto de la sesión. El señor Cañellas, secretario de la Entidad, dio cuenta del acuerdo relativo a la celebración de la fiesta. Los señores Casas, Cabestany, Soler. Barceló y Porta, leyeron sentidas composiciones. Una prueba más de la popularidad del doctor Mir es que está representado en uno de los personajes que componen la comparsa de Gigantes y Enanos de la Ciudad. Los eruditos en historia local no están de acuerdo sobre este asunto. La caricatura del médico que figura en la comitiva, para el doctor Adolfo Alegret, reproduce la persona del doctor Mir, por «la influencia notoria que tuvo en la Ciudad». Indica este autor, que tomó la nota de un relato que poseía el que fue alcalde de aquellos tiempos señor Juan Cabeza*39'. Por el contrario, para Juan Salvat y Bové*40', la caricatura del médico corresponde al doctor Francisco de Paula Colom y Costa 14". (36) «Diario de Tarragona», 28 de enero de 1888. Nota Autor. No tenemos noticias del trabajo arqueológico, que a título postumo indica el cronista. (37) «Diario de Tarragona», 2 de noviembre de 1888. (38) El doctor Piquer y Pique fue nombrado médico del Hospital, en la misma sesión de 23 de abril de 1879 que lo fue el doctor Mir. Los dos facultativos actuaron conjuntamente. Al fallecer el doctor Mir, quedó sólo el doctor Piquer. El Hospital lo nombró médico Director (10 febrero [888). Lo fue por poco tiempo, falleció al año siguiente, junio 1889. (39) A L E G R E T Adolfo: Tarragona a través del siglo XIX, 1924, pág. 126. Posteriormente Luis A. Villalobos publica un artículo sobre «Una anécdota de Bernat Verderol y algo sobre sus gigantillos», en que dice, «El señor del sombrero de copa era el famoso médico de la Ciudad con buena clientela. Su pareja era una distinguida señorita, ya de alguna edad a la fecha de la colección, se llamaba doña Toneta Nin». («Diario Español», 23 septiembre 1942, pág. 15). (40) SALVAT Y BOVÉ, Juan: Los gigantes y enanos de Tarragona, estudio histórico costumbrista, Tarragona 1951, pág, 96. (41) N.A., El doctor Francisco Colom y Costa también fué médico del Hospital (1829 a 1878) durante cincuenta años. Luego, al fallecer, le sustituyó el doctor Mir y Casases.

La caricatura de Antoni Mir i Casases, acompañado por la señorita Toneta Nin

El cronista Salvat opina que el doctor Colom, «... en las postrimerías de su vida, pasó muchas amarguras y sin sabores, porqué otros colegas suyos pretendían su plaza de médico del Hospital, alegando incapacidad física por su avanzada edad, siendo su contrincante de mas peso el médico D. Antonio Mir...» (42) . Luego, sigue el historiador, que «el enano de Tarragona» es improbable que represente al doctor Mir, ya que «... su retrato no se parece en nada a la caricatura que nos ocupa. El médico Colom, es el único galeno de su tiempo que iba completamente afeitado. Todos sus compañeros llevaban bigote, patillas o perilla».

(42) N.A., las manifestaciones del señor Salvat sobre las amarguras que sufrió el doctor Colom son un poco gratuitas. Ciertamente poseía muchos años. La Junta del Hospital, 28 abril 1877, comenta su avanzada edad. Tenía entonces 92 años. La práctica de la medicina, como máximo responsable del Hospital, era difícil. Se acordó nombrar a otro facultativo para que le sustituyera. El propio doctor Colom propuso como médico auxiliar suyo al doctor Antonio María Aymat y Busquets. El doctor Colom fallecía al año siguiente 1878 (véase Adserá Martorell, José: comunicación presentada al IV Congreso de Historia de la Medicina Catalana. Poblet-Tarragona, junio 1985, pág. 59). Recientemente una monografía sobre «Nanos» reproduce los criterios de los señores Alegret y Salvat (Una aproximación ais nanos de Tarragona, «Quadern de la Festa Major n° 5, por Fausto Sánchez Cascado, Santa Tecla 1990, pág. 17).

El valioso talante cultural, científico, profesional y humano del doctor Mir, lo refrendó D. Fernando de Querol y de Bofarull, presidente de la Real Sociedad Arqueológica en la solemne sesión celebrada el 19 de diciembre de 1905. Entre otras cosas decía, «... el doctor Mir, ante todo, y sobre todo era médico. De la conciencia y del acierto con que ejercía su profesión dieron testimonio su extensa clientela y la fama de que gozaba en la comarca, en la que no hubo aldea donde su muerte no se lamentase con duelo general». «Si junto a sus virtudes y cualidades, añadimos su bondad extrema, era el doctor Mir un médico popular amigo de sus clientes, y según las necesidades y la clase social de éstos, era su consejero, su tertulio, su protector o su maestro»'43'. 11°. Su hijo el doctor Mir y Miró emigra a la Argentina El doctor Mir y Casases contrajo matrimonio con la señora Ana Miró Gassó de Barcelona. Tuvieron seis hijos. Tres mujeres, Montserrat, Teresa y Pilar, y tres varones, José, Enrique y Antonio. Unos meses después de que fuese nombrado Director del Hospital de San Pablo y Santa Tecla, el 24 de octubre de 1879, su hijo Antonio aprobaba los exámenes de Medicina y Cirugía en la Universidad de Barcelona. El título correspondiente le fue extendido por el Ministro de Fomento el 4 de diciembre de 1879(44). Poco tiempo después, el 4 de marzo 1880, solicita la plaza de médico del Hospital tarraconense, puesto que obtiene por acuerdo de la Junta del 25 de mayo del propio año. Se le nombra médico auxiliar, substituto de su padre. Con ello, aparte de proporcionarle, de momento, un trabajo, le daba oportunidad para adquirir méritos suficientes para luego poder optar a la plaza que quedase vacante. Pero, el joven doctor Mir y Miró no se queda en Tarragona. Prontamente se marcha, emigra a la Argentina. Se instala en la Ciudad de Magdalena, próxima a la costa de Río la Plata. Esto debió ocurrir entre los años 1880 y 1885, según testimonio del doctor Magistocchi(45) . No sabemos los motivos por los cuales tomó esta decisión. Un familiar suyo nos dice «lo que pareció en su momento como una ingratitud, es una historia muy hermosa y romántica» (46) .

(43) Véase Anexo documental n° VI. (44) En la Ciudad de Mendoza (Argentina), en el despacho del doctor Luis Marcelino Magistocchi, biznieto del doctor Mir y Miró, figura este Documento. (45) N.A., creemos que fue entre 1880 y 1883, porque en marzo de 1884, el doctor Joaquín Rovira, su cunado, casado con Ana Mir, ocupa la plaza que había quedado vacante. Este nombramiento lúe en un principio de médico substituto, pero luego a petición del propio doctor Rovira se ascendió de categoría a «médico auxiliar», 18 marzo 1884. (46) N.A., según nos escribe desde Mendoza la señora María Montserrat Magistocchi Mir de Bustelo, nieta del doctor Mir y Miró.

El doctor Mir y Miró conoció en la Argentina a la señorita Francisca Puchuri, con quien contrajo matrimonio. Tuvieron seis hijos. Dos varones, Antonio y Aníbal, y tres mujeres, Ana, María, Adela y Montserrat.' 47 '. Ejerció en la citada Ciudad de Magdalena. Fue Director del Hospital de Caridad de esta población, muy estimado por todos. El Ayuntamiento le dedicó un monumento. Se colocó su fotografía en lugar distinguido, y se le dedicó la Sala de Primeros Auxilios. Falleció en mayo de 1910, después de una residencia y actividad de mas de veinticinco años. Esta es una breve historia de una embajada tarraconense a tierras argentinas, que allí dio múltiples ilustres profesionales de la medicina.

ABREVIACIONES A.C.C. - Archivo Cabildo Catedral. A.D.P. - Archivo Diputación Provincial. A.H.P. - Archivo Histórico Provincial. A.H.H. - Archivo Histórico del Hospital. A.M.V. - Archivo Municipal de Valls. N.A. - Nota autor.

(47) El doctor Antonio Mir Puchuri, fue médico en Mar de Plata, durante más de cincuenta años, fundó el hospital para enfermos crónicos en dicha Ciudad. Muy reconocido también por sus obras en Educación y Medicina social. No tuvo descendentes (testimonio de la señora Ana María Esquiaga de Arriaga, residente en La Plata).

TREMP

Antoni Mir

TALARN

Eulalia Bendina

Antoni Casases

Tomás M i r (Médico)

Josefa Comajuncosa

Maria Cinta Casases — José (Farmaceutico f 1881 — Angel (General de Brigada)

Ana Miró Gasso (de Barcelona)

Antoni M i r i Casases (Médico / 1830-1888)

M . Adela

Abel Alejandro Gabriela Sara

Montserrat

Juan Luis Magistochi

Martín

M . Luisa Luis M . M . Teresa (Ingeniero) Fdez. Biihrer Ernesto Bustelo

Montserrat

A n a M . Ezquiaga

Héctor Arriaga

Luis Pablo (Ingeniero)

Marcelo (Médico)

Ernesto Luis

José Luis (Ing.)

A n a María

Alberto Angel (Médico)

Luis Marcelino (Médico)

Maria Corina

María Beatriz Jorge

II. Francese Tarrats i Bou «EIs treballs d'arqueologia d'Antoni Mir i Casases» Digníssimes autoritats, benvolguts descendents del Dr. Antoni Mir i Casases, senyores i senyors. Ja fa uns anys, poc temps després de prendre possessió de la plaça de Director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, vaig tenir l'ocasió d'entrar en contacte per primera vegada amb el nom de la persona que avui tinc l'honor de glossar en la seva vessant d'historiador: l'Antoni Mir i Casases. Josep de la Vega afeccionat a 1'Arqueología i bon amie des de la meva època d'universitari s'interessava per un deis seus treballs concretament el que s'ocupava de la que Mir qualificava d'estació troglodita de Susterris, a la Conca de Tremp. Va ser, insisteixo, el punt de partença d'una coneixença que encara avui -malhauradament- resta incompleta. Però va constituir, també, un d'aquells moments en el quai, intimament, descubreixes amb satisfaccio l'existència d'un nou protagonista de la ciència histórica, d'un precursor de la vocació i de la professió que tú mateix, cent anys més tard, has escollit. I això, els hi ho asseguro, és sempre important. I més quan, de la simple lectura de la portada del llibre en qüestió, es desprèn l'existència d'una persorialitat polifacética, plena d'erudició, rica i socialment compromesa. Un compendi, en definitiva del que havia estât Antoni Mir i Casases. Cal dir que aquest llibre va estar publicat a Tarragona el 1885 tres anys abans de la mort de Mir i Casases, amb el títol «Arqueología Prehistórica. La estación troglodita ele Susterris (Conca de Tremp)». Memoria leida ante la Sociedad Arqueológica Tarraconense y publicada por su acuerdo. Seguint una costum molt habitual de l'època, s'ofereix en la propia portada els trets més característics del «curriculum» de l'autor. Permeteu-me que els reprodueixi: «Catedrático por oposición, y ex-Director del Instituto Provincial de Tarragona; Correspondiente de la Real Academia de Nobles Artes de San Fernando; Vocal de la Comisión de Monumentos; ex-presidente de la Sociedad Arqueológica Tarraconense; Caballero de la Real Orden de Isabel la Católica; Socio corresponsal de la Real Academia de Medicina y Cirugía por premio en concurso; ex-médico de Sanidad militar, de baños y de visita de naves, etc.» Es sens dubte un autèntic «cursus honorum» pie de mèrits i reconeixements. En Antoni Mir convergeixen, dones, tres facetes importants: la de la seva professió específica (en aquest cas la medicina), la de pedagog i la de l'home erudit implicai en el progrés d'un tema - l a reconstitució del procès historie de la Humanitat- que tant va preocupar a la societat de la seva època. La seva personalitat s'emmarca perfectament en els esquemes habituais del moment historie que li va tocar viure; són, per dir-ho d'alguna forma els anys heroics de la historiografía catalana. A Catalunya, els estudis orientais a la interpretació histórica es varen iniciar, tal com succeeix en altres països europeus, amb el Renaixement. Salvat el primer impuis de l'erupció renaixentista, que a Tarragona tenim brillantment exemplaritzat per la insigne figura

de Lluís Pong d'Icard i la seva obra cabdal «Libro de las grandezas y cosas memorables de la metropolitana, insigne y famosa ciudad de Tarragona» publicada a Lleida el 1572, a la segona meitat del segle XIX veuen la llum gran part deis que més endevant serán consideráis fonaments interpretatius de la nostra historia. Una tasca plena d'aportacions que professionalment no poden ser enquadrats en les diferents branques en cjuè més endevant, ja en el nostre segle, va estructurar-se la ciència histórica. Es el món deis erudits que, portats per l'entusiasme i dotats molt sovint d'un apreciable bagatge de coneixements i mètode intuii, van saber obrir carni a una historia cada vegada més especializada i tecnificada, més lliure, no tant condicionada per tot un seguit de prejudicis consolidáis per la tradició i la fe. Un esfor? que havia de donar els seus fruits definitius molt a c o r n e t a m e n te del nostre segle amb la plena organització de les institucions científiques. La trajectòria d'Antoni Mir i Casases a Tarragofa i la seva implicació amb aquest món de la Historia, recorda a la del conni deis seus coetanis, canalitzant les seves inquietuts mitjaneant, el seu esforg personal però engrescáis, també, en la constitució i consolidació d'agrupacions científiques que havien d'esdevenir autèntics fórums d'intercanvi i de progrés. Em refereixo, en aquest cas concret, a la Societat Arqueológica Tarraconense, a la qual s'h'i va incorporar Mir i Casases, com a Soci de Número, amb data 6 de setembre de 1861, vuit anys després de la seva arribada a la ciutat. A partir de 1865, en qué passa a ocupar el càrrec de Tresorer de l'entitat fins a 1884, el trobem integrai semse interrupció en la seva Junta Directiva. Els anys 1866-1867 n'és el president (el segon que va teñir 1'Arqueológica) per a continuar com a Vice-president entre els anys 1867 i 1884, és a dir, fins just l'any abans de la seva mort. En definitiva, vint anys de presencia activa en una entitat que, com sempre en els inicis, intentava obrir-se camí amb el desgast que aquest fet implica. Intueixo que Mir i Casases va arribar a la Presidéncia de la Societat Arqueológica Tarraconense en certa manera contra la seva voluntat. I no precisament per manca de generositat, sino més aviat per alió que en diem modèstia: el seu «curriculum» en el sí de la Societat així ho sembla demostrar. Arribat a la Presidéncia, hi va romandre molt poc temps, el mínim - p e n s o per a la seva forma d'ésser, el que suposo li va semblar irrenunciable. I ho va ser en uns momento molt difícils per a la Societat Arqueológica Tarraconense, en els quals calia definir el seu paper i els seus objectius, i en el qual no es comptava encara ni amb el recolzament ni amb els mitjans per a materialitzar-los. Però Mir i Casases, malgrat no ser un tarragoní d'origen ni ser el que normalment s'entén com un historiador, va acceptar el repte i va aportar-hi el seu esforg. Com ho van fer tants i tants personatges de l'època, compromesos amb el seu temps i amb les aspiracions culturáis de la seva societat. Mir i Casases no va exercir mai com a arqueóleg o historiador de Tarragona. I no cal buscar-!i disculpes per aquest fet: les seves obligacions concretes amb la medicina i amb els càrrecs que a l'entorn de la seva professió va ocupar li ho van impedir. Però sí que es va vincular amb la dinàmica d'aquells que, per origen i vocació estaven en condicions d'afermar el pes específic de

F Arqueología i de la Historia en una ciutat com Tarragona. Mir i Casases va tenir l'ocassió de compartir esforços i inquietuds, coincidències i discrepàncies amb personalitats de la talla d'un Albinyana o d ' u n Hernández Sanahuja. I amb el seu treball a la Junta Directiva de la Societat Arqueológica Tarraconense va fer possible el fruit del treball d'aquells. La bibliografia histórica de Mir i Casases es reflecteix, clarament, a l'entorn geografie de les comarques pirenenques que el van veure néixer. Citem entre les més importants: «Excursiones por la región de los antiguos condados de Pallars y de Erill». Tremp, 1882-1884. «Monografía de la fidelísima Villa de Tremp y del Cenobio y Castillo de Mur». Lleida, 1883. «Arqueología Prehistórica. La estación troglodita de Susterris (Conca de Tremp). Tarragona, 1885. «Pintura mural bizantina del Castillo de Marinella», publicada l'any 1888, el de la seva mort. Es intéressant constatar que en la seva producció bibliogràfica afronta bàsicament l'època medieval a partir de testimonis materials i de documentad o conservada en els arxius de la zona, i demostrant en tot moment el domini deis autors i repertoris bibliogràfics més avançais de l'època. Certament, s'introdueixen tot un seguii d'interpretacions que avui sabem errònies. Però no cai dir que jutjar els treballs cientifics a cent anys de distància és sempre un exercici fácil i tendenciós. Cai situar a l ' h o m e i a la seva obra dintre del seu temps. I el temps d'Antoni Mir, si més no en la seva vessant d'historiador, era el temps deis precursors. I això, lluny d'invalidar o desqualificar el seu treball i el deis seus congéneres, el que fa és dotar-lo d'u n apreciable valor, el de l'home que és capaç d'endinsar-se en allò que li és desconegut però que sap important; el de l ' h o m e que és capaç d'assumir aquell sempre difícil paper de precursor. Antoni Mir i Casases com a historiador va ser, en definitiva, una mostra genuina del seu temps, amb la gran càrrega de voluntarisme, erudició i obligada i n t u i d o que aquesta a f i r m a d o comporta. Una de les peces - i no la menys i m p o r t a n t- que han conformat els fonaments de la moderna historiografía catalana i de totes aquelles institucions que, amb dificultáis, anaven arrelant en una ciutat, que com Tarragona, intentava mostrar i demostrar al món la potencialitat i riquesa d'alló que constituía el seu patrimoni historie. Propòsit en el qual Antoni Mir i Casases va esmerçar un considerable esforç personal digne del nostre reconeixement, respecte i gratitud. He dit Tarragona, 18 de novembre de 1988

III. Francesc Roig i Queralt «Antoni Mir i Casases i I'entorn educatiu de la seva época» Parlar de la realitat educativa de la ciutat de Tarragona durant les dues ultimes centuries seria gairebé impossible sense fer referencia a la creació de l'Institut de Batxillerat, el quai, corn tantes altres institucions de la nostra ciutat, es va veure involucrat en un progressiu canvi de noms segons les circumstàncies politiques i socials del moment. Primer va néixer amb la d e n o m i n a d o d'«Instituto de Segunda Enseñanza de la Provincia de Tarragona». Més tard i coincidint amb el període de la Segona República i Guerra Civil va ser retolat com «Institut Martí d'Ardenya», perö amb el canvi de règim polític i durant eis anys de màxim rigor franquista va arribar a perdre fins i tot el nom i passà a denominar-se simplement «Instituto Nacional de Enseñanza Media». Tot i així eis temps milloraven i a partir de 1961 va ser rebatejat en castellà amb el nom del científic «Antonio Martí i Franqués», fins que ja en plena recuperad o democrática, després de l'aprovació de l'Estatut, deis traspassos de compotències i deis primers intents de normalització lingüística el seu nom oficial quedà fixât com a «Institut de Batxillerat Antoni de Martí i Franqués». Ara cal esperar que aquest últim baptisme sigui definitiu, tot i que dins del particular món de l'ensenyament sempre hi ha alguna Reforma pendent que ho pot tornar a capgirar tot de dalt a baix. Així, dones, de la mateixa manera que de forma camaleonica ha anat canviant el nom de l'Institut cal pensar també que la situad o educativa durant el s. XIX i gran part del s. XX ha evolucionat de forma semblant, amb grans passos endavant pero també amb moites sotragades cap enrera. Per aixö m'agrada de fer aquesta exposició de l'entorn educatiu tarragoni durant 1'época d'Antoni Mir i Casases establint les semblances comparatives necessàries per tal d'enfocar millor aquella realitat docent del s. XIX i la que ara ens ha tocat de viure amb la burocracia administrativa com a teló de fons, convençut en gran manera que el procès cíclic de la historia ens presenta panorames similars. En aquest sentit caldrà començar dient que la creació de l'Institut, l'any 1845, aconsegui d'aglutinar altres iniciatives docents anteriors i encarrilar amb visió de futur un canvi de segle amb horitzons renovadors. En definitiva podríem dir que el nou Institut de Segon Ensenyament servi d'enllaç entre una Universität Literària creada a la segona meitat del s. XVI i suprimida el 1717, a 1'igual que la resta d'universitats de Catalunya amb el consegiient tras liât a Cervera, i la nova instaurado deis estudis universitaris a principis de la década del setanta dins el marc de la denominada Divisió Universitària del Camp de Tarragona. És evident, dones, que abans de la creació oficial de l'Institut ja existien altres iniciatives de docéncia i que actualment son quatre més eis instituts d'ensenyament secundan que funcionen a la ciutat, dos dels quais Ponç d'Icart i Camp Ciar, han esdevingut filis émancipais del Martí Franqués.

Parlar dones d'aquesta realitat educativa centrada en 1'última centuria ens facilita, si més no, la possibilitat d'establir relacions comparatives entre l'època que li tocà de viure al catedràtic i director Antoni Mir i Casases i el nostre temps actual. Contra tot pronostic historicista cal dir d'entrada que els temps no han canviat tant com a primer cop d'ull podría semblar perqué al cap i a la fi les circumstàncies repeteixen cíclicament tòpics similare. En aquest aspecte sempre m ' h a agradat de definir la peculiar situació de l'Institut Martí i Franquès com la «crònica d ' u n a o c u p a d o anunciada» tot parafrasejant García Márquez. Perqué el problema no és d'ara, solament, amb la presència de l'Escola Oficial d'Idiomes, ubicada dins de l'edifici des de 1987, sinó que és extensible igualment a l'època d'ocupació d ' u n a de les seves plantes per part de la branca Administrativa de Formació Professional o per les dependències de l'antiga Delegació del Ministerio de Educación i Ciencia (MEC). I aquesta anàlisi comparativa podría continuar establint-se tot remuntant el curs de la historia fins arribar ais inicis fundacionals de l'Institut. No obstant caldría dir també que aquesta mena de síndrome de «l'ocupació» ha estât exercida igualment per l'Institut de f o r ma activa i directa i no pas únicament de forma passiva com en els últims temps. La primera ubicació de l'Institut va ser a l'edifici de la Plaça Pallol que anys més tard seria la seu de l'Audiéncia Provincial. Des de 1801 aquest edifici havia estât el local de les escoles de «Belles Arts y de Nautica» i per tant no resultava descabellat ubicar-hi el nou Institut tot i que la solució era clarament d'emergèneia, donada la manca de locáis més adients, davant la imperiosa necessitat d'acollir-se al nou Pia d'ensenyament de Gil de Zárate que tant va servir per a posar les bases de la moderna organització general de l'ensenyament a nivell estatal. Però no cal dir que una solució d'emergèneia implica posteriorment un procès d'adaptació i remodelació, tal com ha passat en l'actualitat amb la creació de les Facultats de Filosofia i Lletres i Químiques de Taragona a l'antic edifici del col-legi La Salle de la plaça Imperial Tàrraco. La solució adoptada en aquest cas no va ser precisament de remodelació sinó de canvi de local aprofitant l'avinentesa de la p u b l i c a d o d ' u n a Real Orden de 30 de març de 1849 per la qual se suprimía l'Escola Normal de Mestres creada precisament uns anys abans, el 1843, i amb una dinàmica pedagògica molt meritòria. Aquesta imprevista maniobra oficial no deixa de ser sorprenent atenent la bona marxa de la mencionada Escola Normal i de la seva recent creació, i més tenint en compte que amb aquesta imprevista supressió el recent créât Institut passava a ser posseïdor directe de tots els béns mobles i no cal dir que també de l'immoble corresponent a l'antic convent deis Franciscans de la Rambla Velia abandonat pels frares arrel de l'incendi de convents de 1835. ¿Cal veure, dones, a través d'aquesta maniobra un transfons d'altres interessos no precisament docents darrera delS quais s'hi amagaven intencionalitats politiques o personáis de certs sectors de la ciutat? Seria bo d'aprofundi r en aquest tema i mirar de trobar-hi l'entrellat. I die això perqué precisament tres anys abans d'aquest fet s'havia produit també una altra circumstància semblant amb la supressió, el dia 16 de gener de 1846, del

Real Estudio Literario que des de 1724 havia funcionat a Tarragona, tot i la seva dependència de la Universität de Cervera, i que era una continuado de la suprimida Universität Literaria creada pel Cardenal Cervantes de Gaeta a la segona meitat del s. XVI. També en aquesta ocasió totes les seves rendes van passar a engrossir les arques del recent creat Institut de Segon Ensenyament. Pura casualitat, dirán alguns, però són massa coincidències en un tema d'aquestes caractéristiques. El cas és que el nou Institut esdevenia així una entitat ben potenciada, segura del seu desti i amb un futur sòlid que ha arribat fins avui amb plenes garanties de continuïtat. Però aquella sindrome de «l'ocupació anunciada» feia ja la seva primera aparició. Les males condicions en qué es trobava arquitectònicament l'edifici especialment les seves plantes superiore, es veien agreujades per l'ocupació de part de l'antic convent pellines dependències de l'Estat i també per la seu del Govern Civil, on actualment hi ha el CoHegi Roger de Flor al carrer Sant Francese. També a partir de 1849 per ordre de la Dirección General de Instrucción Pública es recomanava a tots eis departaments de Física que realitzessin observations meteorològiques, tot i les protestes iniciáis d'alguns catedràtics, entre eis quais cal comptar-hi el de l'Institut de Tarragona, pel fet de no tenir eis aparells apropiats per tal de realitzar les oportunes medicions. - S i fa o no fa tal com ha passat amb molts instituts actuals sobre el tema deis laboratoris informàtics-. La qüestió, però serví per a institucionalitzar de forma perdurable una relació constant de l'institut amb el servei meteorologie estatal i la creació d'un observatori que lamentablement ha quedat suprimit fa un any amb la nova remodelació que el Servei de Meteorologia Estatai ha realitzat d'alguns dels seus serveis. Tot i eis esforços que l'institut realitzà per tal de poder-lo aprofitar de cara a un ús exclusivament ciutadà les gestions amb eis estaments publics tarragonins no van donar eis résultats positius que s'esperaven. Altres circumstàncies que a nivell comparatili poden resultar curioses de tenir en compte a l'hora d'establir referèneies de similitud entre eis dos finals de segle són precisament les referides a la Reforma deis sistemes educatius. No cal dir que actualment aquest tema suscita polémiques enceses, débats constants i expérimentations continuades per tal d'endagar una Reforma Educativa a nivell estatal. També durant eis anys de creació de l'institut i posteriors es produïren reformes éducatives importants. El ja esmentat Plan Gil de Zárate va suposar un gran impacte quant a consolidaci de Vensenyament secundan, i vegi's també que en això del nom hi ha de nou coincidències amb eis denomináis actualment Instituts d'Ensenyament Secundari, (IES) dins el nomenclátor d'ús corrent entre eis docents. També el 1857 el ministre Claudio Moyano va promoure la Ley General de la Instrucción Pública amb Reglament d'aplicació d'un any més tard. Durant el 1870 va sortir una altra Ilei a través de la quai quedaven igualats tots eis instituts i posteriorment una altra, el 1890, en la quai l'Estat adquiría 1'obligatio de subvencionar pressupostàriament tots eis centres d'Ensenyament Secundari ja que fins aleshores només l'ensenyament Superior era pagat per l'Estat; el Secundari per les províncies, és a dir Diputacions i el primari

pels municipis, és a dir Ajuntaments. A finals de segle, el 1894 hi hagué noves Reformes amb divisió d'estudis entre Generals i Preparatoris, i només a través d'aquests últims s'obtenia el Grau de Batxiller en Ciències o en Lletres. Antoni Mir i Casases, un lleidatà de Talarn, va ser un home que des del seu trasllat a Tarragona, el 1862, arrel del seu nomenament com a metge de Sanitat del Port i metge forense es decantà ràpidament vers la investigació i la docència. Segons consta a l'expedient académie servai a l'Arxiu Bibliografie de l'Institut, Mir i Casases, havia obtingut el Grau de Batxiller en Filosofia per «unanimidad de votos» el 30 de juny de 1846 i el de Medicina i Cirurgia «por todos los votos» el 10 de juny de 1851. Es llicencià en Medicina i Cirurgia el 1853, però el 1861 obtingué un nou tito! de batxiller a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de la Universität de Barcelona amb qualificació general d'excel-lent, la qual cosa l'habilitava per a poder exercir de professor al Segon Ensenyament. L'any 1865 fou nomenat per la Dirección General de Instrucción Pública, amb data 9 de febrer, professor substitut de la Cátedra de «Nociones de Historia Natural». El nomenament quedà ratificai per l'aleshores Ministro de Fomento, Eugenio de Ochoa, i així Mir va prendre possessio el dia 16 de febrer. La plaça l'ocup à durant quatre anys, dos mesos i sis dies amb un sou anual de 5.333 rais i 33 cèntims, segons Real Orden de 17 de febrer de 1859, la qual cosa, traduïda a moneda actual, vindria a resultar per unes 1.333 ptes. anuals. El 1869 guanyà les oposicions i obtingué en propietat la cátedra de «Nociones de Historia Natural». El seu nomenament és del dia 9 d'abril i la seva presa de possessio del dia 22, amb la ratificado del títol correspondit per part de l'aleshores ministre de Fomento, José de Echegaray, amb data 15 de juliol de 1870 i amb un sou estipulat de 3.000 Pts. anuals. La Cátedra l'ocupà només durant un any i vuit mesos ja que amb data 5 de novembre de 1870 sol-licita llicència al Rector del Districte Universitari, al-legant motius de salut, per tal de poder anar a reposar una temporada a la vila de Tremp. El substitut de la seva cátedra fou Arturo Artal i Mayoral. Incorporât de nou a la seva cátedra fou nomenat, amb data 23 d'agost de 1873, mitjançant una Ordre del govern de la Primera República Espanyola, Director de l'Institut de Segon Ensenyament de la Provincia de Tarragona. La seva presa de possessio, amb assistència de tot el claustre de professors segons eis cànons reglamentaris de l'època, va fer-se efectiva el dia 4 de setembre amb un sou addicional de 500 ptes. anuals, i substituí en el càrrec a José María Barberà Canturri, catedràtic de Psicologia, Lògica i Etica. No arribà a exercir un any complet j a que deixà de nou el càrrec a mans del seu antecessor, el qual tornà a cessar durant el 1877, segons consta a la noticia de premsa del «Diario de Tarragona» (10-X-1877). Mir i Casases assumi, dones, per segona vegada la direcció de l'institut i en aquesta ocasió per nomenament reial amb data 24 de setembre i presa de possessio d' 11 d'Octubre per un període de quatre anys, fins a 1881, en qué de nou tornà a ser director el reusenc José María Barberà Canturri. Probablement la causa d'aquestes continuades alternances en l'exercici de la direcció pot derivar de la greu situació

de crisi econòmica que travessava l'Institut durant aquest període, tal coni reflecteixen les corresponents «Memorias», i les constants ajudes de la Diput a d o per tal de subsanar el tema. Mir i Casases va ser un home extremadament bondadós i conciliador amb tots els que l'envoltaren. Gaudi d'un extraordinari prestigi professional, tant a nivell mèdie, com educatiu però especialment a través de les seves investigacions centrades a l'entorn de la recerca arqueológica. A banda de la seva «Topografia medica de Tarragona», «La pintura murai bizantina del castillo de Marmellá», «Monografia de la fidelísima villa de Tremp, y del cenobio y castillo de Mur» (Lleida 1883), «La estación troglodita de Susterris» i la «Arqueología prehistórica», he pogut localitzar una altra publicació fins avui desconeguda i que es troba al fon s bibliografìe de l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Es tracta de l'obra dirigida per Joseph Pleyan de Porta i Frédéric Renyé y Viladot, titulada «Album histórich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia» imprès a l'estampa de Joseph Sol Torrens de Lleida l'any 1880. Antoni Mir redactà els capítols dedicáis a Tremp (pp. 289-305) i al castell de Mur (pp. 307-312). Redactà igualment l'apartat que es refereix a Susterris sota el títol: «Arqueología prehistórica. La estación troglodita de Susteris. Conca de Tremp» (pp. 399-415). És un article escrit a dues columnes: català i castella. Incorpora igualment dues lamines; una, del Hoc de Susterris i l'altra, del «megalit» també de Susterris. En una nota a peu de página diu: «Extracte de una memoria llegida per l'autor a la Societat arqueológica Tarraconense, la cual acordà costejar sa impressió» (p. 399). Finalment direni d'Antoni Mir i Casases que forma part de diferents confissions per tal d'intervenir en la rehabilitació de Graus i Exàmens de diversos estaments publics, així com també que exercí de président del Tribunal d'Oposicions de primer ensenyament. Va ser igualment Académie corresponsal de la Real Academia de Nobles Artes de Sant Fernando. Vocal de la Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos, Président de la Reial Societat Arqueológica Tarraconense, Soci-resident de la Sociedad Económica de Amigos del País, Vocal de la Junta Provincial de Instrucción Pública i Vocal de la Junta de Sanitat de Tarragona. Morí un 27 de gener de 1888 a Tarragona i en l'edició del «Diario de Tarragona» (28-1-1888) trobem a la secció de «Crónica Local» una necrològica en la qual es diu: «Mir sabia de todo y nada superficialmente, nunca dejó de ser estudiante, y hoy, a pesar de sus dolencias crónicas que le produjeron el trabajo y el estudio, se dedicaba con ardor a todo género de investigaciones científicas». Igualmente la revista «El Eco Escolar» li dedicà tot un monografie en l'edició del dia 1 de febrerde 1888. En aquesta linia de repàs comparatili entre les dues époques voldria, finalment, fixar l'atenció en el fet que fins i tot en els homenatges pòstums hi ha h aguí també coincidéncies. Així veiem com amb data de 31 d'octubre de 1888 el Centro Médico-Farmacéutico de Tarragona organitzà una «Vetllada literaria» al saló d'actes de l'Institut de Segon Ensenyament en homenatge i record de qui fou el seu président honorait L'acte va tenir Hoc a les nou de la

nit i al fons de la sala s ' h i trobava col-locat el retrat del Sr. Mir, probablemen t el mateix que avui tenim ací entre nosaltres i que pertany a la galería de Directors de l'Institut, j u n t a m e n t també amb una corona de llorer, l ' e s p a sa i el bastó del període en qué va pertànyer al Cos de Sanitat Militar i el birret de doctor. El cronista local afegeix que: «La concurrencia f u e selecta y escogida, figurando bastantes señoras». Ara, j u s t a m e n t al cap de cent anys i n o m é s amb un mes de diferencia si tenim en c o m p t e la data anterior, s ' h a tornat a produir una coincidència semblant en aquest h o m e n a t g e que 1'hospital i l'Institut dediquen a qui f o u el seu director en diferents époques. Peí que fa a la nissaga familiar caldrà dir que el seu fill Enric Mir i M i r ó exercí t a m b é de professor a l'Institut de Batxillerat en una é p o c a en qué el nom de la institució s ' h a v i a transformat en «Instituto General y Técnico de Tarragona», a c o m e n ç a m e n t s d ' a q u e s t segle. Enric M i r i M i r ó obtingué el títol de Perit de l ' E s c o l a Superior de Comerç de Barcelona el 1887. Durant el 1900 consta c o m a Catedràtic N u m e ran de l ' E s c o l a Superior de C o m e r ç de Barcelona, segons l ' e x p e d i e n t académie consultât. El dia 1 de gener de 1902 és n o m e n a t c o m a catedràtic N u m e ran per la Reina Regent, segons disposicions contingudes al capítol V I del Reial Decret de 17 d ' a g o s t de 1901 i de conformitat a m b la Reial Ordre del 18 de n o v e m b r e del mateix any i pren possessió a 1'Instituto General y Técnic o de Tarragona de les càtedres de « R u d i m e n t o s de D e r e c h o i E c o n o m í a Política» i «Elementos de D e r e c h o Mercantil» que eren assignatures de la Secció d'Estudios Elementales de C o m e r c i o que s'impartien aleshores a l'Institut. El seu sou era de 3.000 ptes. anuals. N o obstant Enric M i r gaudia d ' u n a C o m i s sió de Serveis a l ' E s c o l a Superior de C o m e r ç de Cadis que seguí utilitzant durant tôt el curs 1902-1903. N o obstant el 30 de setembre de 1903 cessa de 1'anterior c à n e c de professor a l'institut de Tairragona i s e ' l n o m e n a per Decret Reial Catedràtic N u m e r a n de «Tecnologia Industrial o Estudio de las principales industrias nacionales» a l ' E s c o l a Superior de C o m e r ç de Barcelona. Per tant el seu pas per Tarragona va ser ben esporàdic, pero calia constatar-ho per tal de tenir una visió més àmplia de la realitat educativa de la ciutat durant aquest període i t a m b é de la vinculació familiar de la nissaga M i r a m b Taragona. Francesc Roig i Queralt Tarragona, n o v e m b r e de 1988

Fonts consultades: Arxiu Bibliogràfic i Documental de l'I. B. Antoni de Martí i Franquès de Tarragona.

IV. Fernando de Querol y de Bofarull. «Los hombres de la Arqueológica» - (1905) (...) Guardo del Marqués de Vallgornera recuerdos íntimos, que no son de este lugar, pero que, tanto o más que sus preclaras virtudes y raras cualidades, le han perpetuado en mi memoria. Uno de ellos es la estimación en que a ambos nos confundía D. Antonio Mir y Casases, otro de los ilustres antecesores míos en esta Presidencia a quienes me propongo rendir, esta tarde, mi homenaje. ¡Cuán querido, cuán respetado, era Mir! Cuán simpáticos en él y cuán característicos, aquella su llaneza patriarcal; aquella su naturalidad en la elocución, siempre, no obstante, culta y atildada; aquel su acento montañés; aquella su verbosidad afectuosa que amenudo el asma cruel tenía a raya! Cuán respetable, aquel su criterio inflexible y sano! Cuán atractiva, aquella su sinceridad, que no le permitía ocultar sentimientos ni impresiones, así se tratase de las que inspiraban sus más pesimistas diagnósticos profesionales! Cuán de admirar aquel su constante espíritu de sacrificio, aquella su erudición, aquel su modesto prurito de escuchar, de enterarse y de aprender; aquella su cristiana prontitud en reconocer el propio error y la pertinencia de una observación agena! Y cuán dignos de imitación, su amor por la Ciencia, por la Cátedra, por sus alumnos, por sus enfermos, por los pobres... y su acendrada religiosidad, práctica y humilde, equidistante de los respetos humanos y de toda farisàica hipocresía! Todo ello, y su bondad extrema, hacía del Doctor Mir el tipo de médico popular, amigo de sus clientes, y según las necesidades y la clase social de estos, su consejero, su tertulio, su protector o su maestro. Mir nació en Talarn el año de 1831. Con toda su pasión por los estudios clásicos, su espíritu esencialmente práctico y altruista le llevó hacia el arte de curar. Ya Licenciado en Ciencias y Doctor en Medicina, ingresó en el Cuerpo Médico Militar, ascendiendo hasta Primer Ayudante de Sanidad y obteniendo varias condecoraciones. La que más le honra, por lo que le honraba el motivo de su concesión, es la que mereció por su campaña en favor de las tropas apestadas, durante el cólera de 1855, campaña llena de actos de abnegación y de valor, y realizada voluntariamente, por cuanto su empleo hubiera retenido a Mir en Reus, libre de aquel contagio, sin la ardiente caridad que le impulsó a pedir su traslado al foco epidémico de Valls. Mir era poeta, cosa que no ha de admirar a quien le haya conocido bien. Pero era además férvido patriota, y sin duda por esto, y por fina intuición artística, no cultivó otro idioma, en sus escasas manifestaciones de aquella su ingénita aptitud, que la hermosa lengua catalana. Entre sus trabajos de este género citaremos su inspirada oda «Al Castell de Mur» y su colección, muy apreciable, de «Trovadors moderas». Que Mir era arqueólogo, su eruditísimo opúsculo de arqueología prehistórica titulado «La estación troglodita de Susterris» bastaría para demos-

trarlo, así como para acreditar al autor de escritor culto y elegante. Pero demás su competencia en esta clase de estudios y su amor a los mismos se evidencian en un sinnúmero de trabajos, que le valieron su ingreso en varias Academias, entre ellas la real de Nobles Artes de San Fernando, y en su gestión fecunda como Socio, Vocal de la Directiva y Presidente que fué, varias veces, de nuestra «Sociedad Arqueológica». Mir era también naturalista. Las cátedras de «Fisiología e Higiene» e «Historia Natural», de este Instituto, que obtuvo en reñida oposición y cultivó con encanto de sus numerosos alumnos, no le eran ciertamente indispensables para patentizar su suficiencia, reconocida como se la tenían muchas celebridades europeas. Pero Mir, ante todo y sobre todo, era médico. De sus conocimientos es gallarda muestra su célebre «Topografía médica de Tarragona», obra premiada en público concurso por la Real Academia de Medicina y cirugia de Barcelona, de que el autor era también médico académico de número. De la conciencia y del acierto con que ejercía su profesión dieron testimonio su extensa clientela y la fama de que gozaba en la Comarca, en la que no hubo aldea donde su muerte no se lamentase con duelo general. Ocurrió ésta a fines de enero de 1888. Por entonces contaba Mir 56 años. Los que le vimos morir, sabemos como mueren los justos; los que le lloramos, y oimos llorarle, sabemos como se llora a los buenos. Y no le olvidaremos jamás. (Boletín Arqueológico Tarraconense. Época II. Marzo-Abril 1914, n" 2, pp. 82-85).

I JORNADA DE PASTORAL SANITÀRIA A CATALUNYA Amb motiu del IV Centenari de l'Hospital de Tarragona, el 25 d'octubre de 1988 tingué Hoc una intensa jornada d'actes dedicada a la Pastoral Sanitària. Hi assisti, vingut expressament des de Roma, l'Arquebisbe Monsenyor Fiorenzo Angelini, Propresident de la Pontificia Comissió de Pastoral Sanitària. També assisti una nombrosa representació de les diferents diócesis catalanes que es dediquen a aquest apostolat. A les dotze del matí, a la Sala Capitular de la Catedral de Tarragona, l'Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella i Cascante, Arquebisbe de Tarragona, va donar la benvinguda a Monsenyor Angelini i altres membres assistents a la Jornada. Després es van dirigir a la capella del Santíssim on es troba la sepultura del que fou Arquebisbe de Tarragona Antoni Agustín (1513-1586). Aquest Prelat fou el promotor i el que va iniciar les obres de l'Hospital en la ubicació actual. Va cedir els terrenys necessaris i, amb la col-laborado de l'Ajuntament, aportacions de la poblado i el producte de la venda de l'antic Hospital, es va poder construir aquest nou edifici del qual es commemora ara el IV Centenari'48). A1'esmentada capella del Santíssim, Monsenyor Angelini, acompanyat de l'Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella i de l'Arquebisbe emèrit Dr. Pont i Gol, concelebraren la Santa Missa i finalment es resà un respons davant del sepulcre-mausoleu de l'Arquebisbe Antoni Agustín.

(48) Josep Adserá Martorell, «El Arzobispo Antonio Agustín y el Hospital de San Pablo y Santa Tecla.- El Concilio de Trento y los Hospitales». Jornades d'Història.- Antonio Agustín i el seu temps. Tarragona 1986, tom. II. pàg. 1.

Sala capitular de la Catedral de Tarragona on l'arquebisbe dona la benvinguda a monsenyor Fiorenzo Angelini

El senyor alcalde de la ciutat saluda a monsenyor Angelini en presĂ¨ncia de l'arquebisbe de Tarragona. Era durant l'acte de descobrir una lapida refenda a l'Amie Hospital

M o m e n t de] lliurament de la m e d a l l a del IV Centenari a m o n s e n y o r Angelini

M o n s e n y o r A n g e l i n i, a c o m p a n y a t del pare R e d r a d o , secretari del Conseil Pontifici de la Pastoral d ' A g e n t s Sanitaris, saluden al personal de l ' H o s p i t a l

El Dr. Josep M. Sabaté aportà un treball sobre Antoni Agustín' '. Acabat l'acte liturgie tots els présents es dirigiren a 1'exterior de la Catedral on a pocs métrés es conserven les restes medievals de l'antic edifici de l'Hospital. A l'acte hi va assistir l'Alcalde de la Ciutat Il-lm. Sr. Josep M. Recasens i Comes, que descobrí una lápida, el text de la quai és el segiient: «Antic Hospital de Santa Tecla, en servei des del segle XII fins al 1588, en qué fou construit el nou edifici a la Rambla Velia». A la tarda Monsenyor Angelini va visitar Tactual Hospital i se li va lliurar una placa commemorativa del IV centenari, va visitar alguns malalts i celebra una reunió amb els membres que composen el Secrétariat Interdiocessà de Pastoral de Catalunya. Seguidament i de camí cap a la Diputació de Tarragona, on havia de clausurar la Jornada, es va parar uns moments al Museu Arqueològic, el Director del qual Sr. Francese Tarrats el va rebre i el va acompanyar en un breu recorregut per les diferents sales. Monsenyor Angelini, que és Bisbe Auxiliar de Roma, va fer un elogi de Tarragona i va dir que els seus monuments i restes romanes li recordaven molt la seva ciutat natal. Finalment i com a clausura de la Jornada, al Saló d'Actes de la Diputació de Tarragona, pronuncia una conferencia magistral sobre el tema «Església i món de la salut, sintesi histórica i moment actual» . 49

<50)

!»

simpàtica visita a una de les malaltes ingressades a l'Hospital (49) Josep Maria Sabaté Bosch, «Algunos datos para una breve aproximación biográfica del Arzobispo de Tarragona, Antonio Agustín (1517-1586)». Veure annex documental núm. 5. (50) Dissertació de l'arquebisbe Fiorenzo Angelini sobre «Iglesia y mundo de la Salud, síntesis histórica y momento actual». Veure annex documental núm. 6.

Vili

I CONGRÈS DE LA SOCIETAT CATALANA DE CIRURGIA ORTOPÈDICA I TRAUMATOLÒGICA L'Hospital de Santa Tecla patrocina conjuntament amb ¡'Hospital Joan XXIII i el de Sant Joan de Reus, aquest Congrès célébrât a Tarragona els dies 25 i 26 de març de 1988. El tema del Congrès fou «Allô vell i alio nou en cirurgia, ortopèdia i traumatología». El Comité organitzador estava format per la Junta de la Societat, presidida peí Professor Navarro Quilis, el vice-president Dr. Rochera, i el secretan Dr. Huguet. La Junta del Congrès estava presidida peí Dr. Sanpera, els vice-presidents Drs. Miralles i Andreu Carcolé, el secretan Dr. Giné Gomà i el tresorer Dr. Domènech. La inauguració oficial la va fer el professor Dr. Adserá, amb el tema «Avenços de la Cirurgia a 1'época del Renaixement». Es van fer dues taules rodones. La primera amb el tema «Els nostres mestres per qui els coneixeren», presidida peí Dr. S. Palazzi. Els ponents foren el professor Esteve de Miquel, que tractà sobre «Trueta», el professor Rubies Trias que glossà la figura de «Vilardell», el professor Collado que ens va fer recordar el professor «Puilachs», el Dr. Vilanubias que ens va descriure el Dr. «Cabot», el Dr. Sanpera que comenta l'aportació a la traumatología catalana del professor «Jimeno Vidal», i el Dr. Bastos que va parlar del seu mestre, el «Dr. Bastos Ansart». La segona taula rodona, amb el tema «Les complicacions de l'Artroplastia total del maluc», fou presidida peí professor Navano Quiles. Els ponents varen ser el Dr. Anglès, que va tractar sobre els problèmes deis abordatges, el Dr. Fernández Fairez tractà sobre els problèmes de biocompatibili-

tat i de disseny de materiaís protèssics, el Dr. Collado Fàbregas ho féu sobre els problèmes sèptics, el Dr. Poal Manresa es referí ais allotjaments assèptics, el Dr. Orozco parlà deis «recanvis», el Dr. Giné Gomà del valor de la gammagrafia i el Dr. Granero de la malaltia tromboembòlica. El professor Viladot dona una conferencia magistral sobre «Les escoles estrangeres i la seva influència a casa nostra». Es presentaren gran nombre de comunicats lliures i l'assistència fou massiva, no solament de membres de la Societat sinó també de traumatòlegs de tot l'Estât Espanyol. Al dia segiient continua el Congrès amb una tercera taula rodona, aquesta sobre el tema «Valorado d'aliò nou en la nostra especialitat». Va ser presidida pel professor Cañadell i participaren coni a ponents el Dr. Marín que dissertà sobre «Lligaments sintètics», el Dr. Algara sobre «Quiminucleolisis», el Dr. Ballester sobre «Camps elèctrics i electromagnética», el Dr. Soler Minoves sobre «Artrodesis parcials del carpo», el Dr. Salo sobre el «Mètode de Lizarov», el Dr. Miralles sobre «Patologia de les articulacions interpofisaries», el Dr. Cáceres sobre «el guix funcional» i el professor Cañadell sobre «la nova instrumentació en el tractament quirúrgic de l'escoliosis». El Congrès fou un èxit, tant pel contingut científic com per l'assistència.

Presidènza del Congrès de la Societat Catalana de Cirurgia Ortopèdica, doctors Navarro i Sanpere

I JORNADA D'HISTORIA DE LA MEDICINA TARRAGONINA Al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona es va celebrar durant els dies 14 i 15 d'abril de 1989 la «I Jornada d'Historia de la Medicina Tarragonina», a la qual hi hagué més d'un centenar de participants, la majoria historiadors i metges. La jornada fou seguida amb molt d'interès. Alguns assistents presentaren comunicacions, que l'Hospital edità en dos respectables volums, i que foren distribuïts en la inauguració del certamen. Després d'unes paraules de salutació del Dr. Adserà Martorell, Président del Comité organitzador del IV Centenari, s'inicià l'exposició de les comunicacions, els temes i els ponents de les quais foren els segiients: -«Una documentado inèdita: L'inventari deis censáis de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona (s. XV- XIX). Una aproximado vers un catàleg». Josefina Cubells i Llorens. -«Una aproximado vers un inventari monografie d'un arxiu». Coordinador: Lluís Navarro i Miralles, Josep M. Sabaté i Bosch i l'Equip d'Història de la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona. -«Notes sobre quatre cicles pestífers del Camp de Tarragona (s. XVI)». Camps Clemente, M., Camps Surroca, M., Aler Ibarz, C. -«La pesta de 1592 al Camp de Tarragona». Camps Clemente, M., Camps Surroca, M., Aler Ibarz, C. -«Crisi de mortalitat a la Conca de Barberà a l'Edat Moderna (s. XVI-XIX)». Jordi Pau Roigé. -«Estudi de la mortalitat infantil al poblé de Maspujols (Baix Camp) durant els anys 1768-1851». Sardà i Jansà, M. Nuria; Masqué i Teli, Jordi; Balcells i Virgili, Ángel.

HOSPITAL DE SANT PAUI SANTA TECLA

I Jornada d'História de la Medicina Tarraconense LLOC DE LA JORNADA Museo Arqueológic de Tarragona

1 4 - 1 5 d'abril d e 1989 Portada del programa referent a la I Jornada d'História de la Medicina

-«Estudi de les causes de mort a Maspujols durant eis anys 1875-1925». Masqué i Tell, Jordi; Sardà i Jansà, M. Nuria; Balsells i Virgili, Ángel. -«Notes sobre algunes conductes sanitàries de les comarques de Tarragona (s. XIV-XV-XVI)» Camps Clemente, M.; Camps Surroca, M.; Aler Ibarz, C. -«La confraria de Sant Cosme i Sant Damià de metges, cirurgians i apotecaris de Tarragona. Aproximació al seu estudi (s. XV-XVIII)». Antoni Jordà i Fernández. -«El metge inspector farmacèutic». Josep Sánchez Real; M. José Sánches i Beltran. -«Un metge del s. XVIII». Joan Coscullana de Montblanc. Josep Sánchez Real. -«La cirurgia rural en la segona meitat del s. XVIII.» Josep Sánchez Real -«La medicina a Altafulla durant el segle XVIII». Eis Comajuncosa. Salvador J.-Rovira Gómez. -«CoMegi de Metges, Farmacèutics i Cirurgians de Tarragona, 1776». Manel Dronda Castañón.

-«Variacions entorn d'unes tarifes d'honoraris de cirurgians. I part: La Tarifa. II part: Les variacions». Manuel Riera Blanco. -«Les reformes a l'Hospital de Santa Magdalena de Montblanc a fináis del segle X V I I I » . Josep M . T. Grau i Pujol; Roser Puig i Tàrrech. -«La sanitat i la Duana de Tarragona». Manuel Riera Blanco. -«Aspectes de la sanitat tarragonina a les acaballes de l'Antic Règim. Un model de cordò sanitari i d'altres mesures». Lluís J. Navarro i Miralles; Josep M. Sabaté i Bosch. -«La medicina dins la clausura conventual: El cas del beateri de Sant Domènec de Tarragona». Lluís J. Navarro i Miralles; Josep M . Sabaté i Bosch. -«El metge Martí d'Albió (1898-1987)». Josep M. Ustrell i Torrent. -«Sanatori "Nostra Senyora de la Salut" de Tarragona». M . Llu'ísa Canals i Pol-lina. -«Una historia clínica del segle X V I I I » . Jaume Felip Sánchez. -«Revistes mèdiques de Reus i comarques de la Catalunya Nova». Enric Aguadé i Sans. -«Arquitectura hospitalària a la Catalunya Medieval: L'Hospital de pobres de Pöblet i el projecte de Sant Margal de Montblanc». Emma Liaño Martínez. -«Mesures sanitàries al Port a principis de segle: Construcció de l'Estació Sanitaria». C. Escoda Murria; Mercè Toldrà Dalmau. -«Tiberi Claudi Apolinar, metge tarragoní». Domènech Campillo i Valero; Francese Tarrats i Bou. -«L'epidèmia de cólera a Tarragona, l'any 1834». Joan M . Adserá Gebellí. -«Mètode d'identificació personal basada en l'estudi deis cranis trobats a la necròpoli romano-cristiana de Tarragona. Lluís Delclòs Soler, presentat per Arcadi Abelló i Virgili. -«Ponf d'Icart (s. X V I ) es refereix a Hipócrates a l'explicar les condicions favorables per la salut que presenta la climatologia de Tarragona». Josep Adserá i Gebellí. -«La propietat del solar on s'edificà el 1588 l'Hospital de Santa Tecla». Josep Adserá Martorell. -«Intervenció deis metges Jaume Parcel i Pere Vilanova per evitar al 1823 una nova epidèmia de «febre carcelera». Vicissituds personáis que varen sofrir aquests metges». Josep Adserá Martorell. * H= * Aquesta «I Jornada d'Historia de la Medicina Tarraconense» va finalizar amb una magistral conferencia oferta pel doctor Jacint Corbella i Corbella, Catedràtic de la Universität de Barcelona i President de la Secció d'Historia de la Medicina de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona. L'acte va teñir Hoc al saló d'actes de la Diputació de Tarragona.

Assistència en a l g u n e s de les sessions de treball que tingueren lloc al Salo d ' A c t e s del Museu A r q u e o l è g i c de T a r r a g o n a

Med pre d nia a Pau i degù decic

les ai most rial d ment

Tarra les e} mosti Apol podri

Presidència al Salo d ' A c t e s de la D i p u t a c i ó Provincial de l ' a c t e de c l o e n d a de la J o r n a d a d ' H i s t ò r i a de la M e d i c i n a . E1 d o c t o r Jacint C o r b e l l a p r o n u n c i a una l l i f ó magistral

1'Hos gona, maqu Antoi tics d instru

EXPOSICIÓ D'HISTORIA DE LA MEDICINA DE TARRAGONA AL MUSEU ARQUEOLÒGIC Amb motiu de la celebració de la primera Jornada d'Història de la Medicina tarragonina, al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, al vespre del divendres 14 d'abril i una vegada finalitzada l'exposició que corresponia a aquest dia, en el mateix Hoc s'inaugurà l'exposició «L'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla i la Historia de la Medicina a Tarragona». En un principi la seva clausura estava prevista pel dia 19 de maig, però degut a l'èxit de la mostra els responsables del Museu i de l'Hospital van decidir ajornar la clausura fins el dia 31 del mateix mes. L'exposició recollia fotografíes, pergamins, instrumental mèdie i troballes arqueològiques a més de dues maquetes de l'Hospital. El criteri seguit a la mostra era, segons explicà el director del Museu, «mostrar un testimoni material de la medicina local amb les peces que existeixen sense entrar excessivament en el criteri de la investigado». El Dr. Josep Adserá, president de la «Jomada d'Història de la Medicina a Tarragona» i de la comissió organizadora del IV Centenari de l'Hospital, entre les explicacions realitzades durant el recorregut per les diferents seccions de la mostra, remarca la importancia que tingué la medicina en el món cristià. Entre els elements exposats es podia observar un bust de Tiberi Claudi Apollinar, metge del segle II després de Crist, enterrat a Tarragona i que podría ser un deis primers que practicaren la medicina en aquesta ciutat. A més a més es podia veure a les vitrines diferents documents sobre l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla; el llibre de registre del Cementiri de Tarragona, que es va fundar el 1809; un llibre d'administrado del s. XIX; una maqueta de l'Hospital segons era al 1588, quan el va construir l'Arquebisbe Antoni Agustín; diversos pots de ceràmica que contenien productes farmacèutics de l'Hospital i un enorme aparell de RX de primers de segle, així com altres instruments propietat del col-leccionista d'antiguitats Sr. Agapito Franquet.

El senyor Francese Tarrats, director del Museu Arqueològic, explica ais reunits, alguns details de l'exposició d'Història Tarragonina

Vitrina on s'exposen antics pots de farmacia

XI MOSTRA FILATÈLICA SOBRE EL TEMA «LA MEDICINA» L'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla en col-laboració amb la Societat Filatèlica i Numismàtica de Tarragona, organitzà una «mostra filatèlica» durant els dies 10 al 18 de setembre de 1988. En les diferents vitrines instal-lades al local cedit per la Caixa de Pensions s'exposaren diferents col-lecions de segells de correus, agrupades en dos grans ternes : «La medicina» i «Tema lliure». Els participants al certamen foren els senyors Bernabeu Ferré, Eixarch Carreras, Capell Martmez, Puig Serret, Soler Padró, Valls Martinez, Vali s Recasens, Guillemat Sans, Recasens Joseda, Sabaté Culla, Sanromà Doz i Ventura Domènech. Crida l'atenció la mostra del senyor Antoni Soler Padró sobre la qiiestió del «Correu desinfectat del còlerà a Espanya». Comprenia una àmplia col-leccio de sobres que havien estât desinfectats segons pràctica de l'època i que procedien de llocs on es registraven brots épidémies. És una col-leccio dificil de veure exposada. En el propi Hoc de l'exposició s'instal-là una estafeta de correus amb matasegells especial commemoratili del IV Centenari de l'Hospital.

Acte inaugurai de la m o s t r a filatèlica. A c o m p a n y e n al d o c t o r Batlle, el d o c t o r Capell, o r g a n i t z a d o r de l ' e x p o s i c i ó i el vocal de la Junta, s e n y o r Fuster

MOSTRA FILATÈLICA Tarragona del 10 al 1B de Betembre de 1 9 8 8

una i

«tini difer cone

f J o A n u a r K m s ^.'JW-iwh HOSPITAL DE SANT P A U I SANTA TECLA

Un sobre de carta que porta l ' e s t a f e t a de correus a m b el matasegells especial c o m m e m o r a t i u del IV Centenari

les si ficat: les c parti

CONCURS DE REDACCIÓ, DIBUIX I PINTURA PER ESCOLARS. L'HOSPITAL PARTICIPÀ EN EL CERTAMEN «TARRAGONA MIRA AL MAR» Organitzat per la Jove Cambra de Tarragona s'organitzà al Moli de Costa del port de Tarragona, un certamen amb diverses i variades exposicions i atraccions, orientades a motivar els tarragonins, especialment els més joves, a gaudir d ' u n a saludable diversió. Va tenir Hoc els dies del 18 al 26 de juny de 1988. La participado de l'Hospital va consistir en la instal-lació d ' un «stand», una exposició itinerant i un taller infantil de dibuix i pintura. L'«stand» estava equipat amb els serveis minims d'urgències sanitàries, dotat del material i personal del propi Hospital. L'«Exposició itinerant» consistía en una sèrie de plafons amb diversos gràfics i fotografíes que mostraven la historia i les activitats desenvolupades per l'Hospital. Aquesta exposició estava situada en un deis passadissos centráis d ' u n «tinglado» del port, habilitat per aquest fi. Després es va exhibir, també, en diferents ambients comerciáis i educatius de la ciutat, facilitant així el coneixement del nostre Hospital. Pel «taller de treball» van passar més de mil joves que van demostrar les seves habilitats sobre el paper. Dibuixos i pintures que després foren qualificats per un jurat especialitzat. Seleccionaren els deu millors de cada una de les categories que estaven a concurs. Els vint primers seleccionáis, després de recollir els respectáis premis, participaren en una gran festa. Els premis eren molt variats: bicicletes, tendes

de camping, llibres, etc., regalats per la Caixa de Pensions. L'Hospital va donar un berenar pels joves i familiars que els acompanyaven. Sens dubte va ser un esdeveniment en el quai els més petits van poder demostrar les seves qualitats artistiques i a més a més van poder disfrutar d ' u n agradable final de festa. El concurs de redacció per a escolars fou també un acte molt popular en el quai hi participaren molts nens. L'unie tema del certamen va ser «Què és la salut?» A més de l'àmplia difusió per premsa i ràdio es van visitar personalment totes les escoles de la ciutat, informant degudament a professors i alumnes i invitant-los a que participessin. La convocatòria es va fer publica a primers de maig de 1988 i el jurat qualificador, format per représentants del Centre d'Ensenyament i de l'Associació de Pares d'Alumnes, van donar el veredicte a finals del mateix mes. S'establiren dues categories de premis. Una per nens menors de 10 anys i una altra per majors de 10 anys. El dia 30 de juny del mateix any, al salo d'Actes de l'Hospital es van lliurar els premis atorgats als deu millors treballs.

"laCaixa TECIA

Fotografia dels guardonats al concurs de redacció, dibuix i pintura per a escolars

CONCURS SOBRE «DIFERENTS ASPECTES RELACIONATS AMB LA INFERMERIA HOSPITALÀRIA» Amb motiu de la celebració del IV Centenari, el CoHegi Oficial d'ATS i Diplomáis en Infermeria de Tarragona, acordà convocar i organitzar conjuntament amb l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, un concurs sobre «Diferents aspectes relacionats amb la Infermeria». Es van oferir tres premis en metàl-lic i diplomes ais primers guanyadors. En un solemne acte célébrât el 31 de desembre de 1988, a la Sala Santiago Costa de la Diputado de Tarragona es va fer el lliurament de premis. Van intervenir entre altres el senyor Président del CoHegi, senyor Pardell Escolà i el senyor Cecilio Eseverri Chaverri, que pronuncià una conferencia sobre Historia de la Infermeria. Van obtenir premis: 1.- «Mainada» : Correspongué a Gurutse Aguirre Alava, Anna Berrueta Cid, Anna Borodnada Milagro, M. José Canión Ruiz, Carmen Huguet García, M. losé Lera Martínez, Nerea Núñez Miranda, Dolores Pareja Saura i Conchita Pérez Portela. 2.- «Mediterráneo»: Correspongué a Milagros Velasco, Concepción Pérez, Asunción Collazos, Carmen Fernández i Gurutze Aguirre. 3.- «La Quinta Tecla»: Correspongué a Montserrat lordà, Antonia Campadegui, María losé Sanabrias, Antonia Castillo i Silvia Paredes.

«TROBADA» D'EX-ALUMNES DE L'ESCOLA D'ATS DE L'HOSPITAL El 25 de febrer de 1989 se celebra un dels actes més emotius, amb la participado de més de 250 ex-alumnes de l'antiga escola d'ATS de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. La I Trobada d'ex-alumnes de l'Escola d'ATS va reunir a centenars de dones que la majoria feia anys que no s'havien vist. Va ser la trobada d'antigues companyes que, una vegada acabats els estudis d'infermeria, fixaren la seva residència en els més diversos llocs d'Espanya. Per això i fent de la festa un gran èxit, es van desplaçar a Tarragona des de Madrid, San Sebastián, Vitoria, Canàries, Balears, Sòria, la Rioja, Navarra..., en definitiva de tots aquells racons de Testât on es troben residint habitualment. Desplaçaments llargs però que en aquesta ocasió no es feien pesats ja que el desig de trobar- se amb les seves companyes era gran. Entre els molts actes celebrats amb aquest motiu s'ha de destacar la celebració de la Santa Missa a 1 Altar Major de la Catedral de Tarragona i després la rebuda que l'Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella, Arquebisbe de Tarragona, va fer a les ex-alumnes al Palau Arquebisbal. Amb un calendari d'activitats molt apretat les participants a la «trobada» es van dirigir a la Diputació de Tarragona on Amalia Trabanco, Cristina Diez i el Dr. Angel Andreu, antic professor de l'Escola, oferiren una conferencia que va tractar diversos temes actuals de la Infermeria, i per part del Dr. Angel Andreu consistí en un breu repàs ais 25 anys d'història de l'Escola d'ATS de l'Hospital. Però si tots els actes celebrats fins aleshores havien estât francament brillants, el dinar de germanor va ser un dels més importants, amb assistència de més de 250 persones. Al final es pronunciaren diversos parlaments per part

d'ex-professors i d'ex-alumnes, en eis quals es va destacar en tot moment la importància que en el seu dia va tenir l'Escola per Tarragona i pel futur professional de tantes dones que per ella havien passat. Després del dinar, eis que no coneixien l'actual edifici de Sant Pau i Santa Tecla van efectuar un recorregut per tots eis seus departaments, una visita que es va allargar fìns ben e n t r a l a la nit. Amb la il-lusió i alegria viscuda durant el dia, eis assistents van decidir per unanimitat repetir la trobada d'aqui uns quants anys.

Instantània del moment en què el senyor arquebisbe conversa amb les ex-akimnes

LA JOVE CAMBRA I RÀDIO TARRAGONA HONOREN L'HOSPITAL La Jove Cambra de Tarragona i Ràdio Tarragona van distingir el nostre Hospital amb motiu del IV Centenari. En solemnes actes i en presència d'il-lustres tarragonins les esmentades entitats guardonaven l'Hospital pel prestigi assolit. El 29 d'abril de 1988 la Jove Cambra el distingia com a Membre d'Honor i el 22 d'octubre del mateix any, Ràdio Tarragona també el reconeixia com a una de les Entitats més representatives de la ciutat.

CONSTITUCIÓ DE L'«ASSOCIACIÓ D'AMICS DE L'HOSPITAL DE SANT PAU I SANTA TECLA». CONCESSIÓ DE LA CREU DE SANT JORDI AL DR. PERE BATLLE HUGUET El dia 16 de maig de 1988 es reuniren els senyors Josep Sendra i Navarro. Pere Jornet i Gran, Josep Gispert i Magarolas, Antoni Jordà i Fernández, Lluís Mezquida i Sans, Ricard Vilar i Guix, Josep M. Olivé i Solanes, Albert Magarolas i Orteu, Josep Adserà Martorell. Acorden constituir l'»Associació d ' A m i e s de l'Hospital». S'aixeca l'acta notarial corresponent i es nomenen els òrgans directius de la nova Entitat. Se sol-licita la inscripció al Departament de Justicia de la Generalitat. Fou atorgada i va ser registrada coni «Associació», Secció la. niìm. 1592. Així mateix l'Ajuntament de Tarragona, per Decret d'Alcaldia de data 13 d'octubre de 1988, també la reconeix i li assigna el núm. 173. Fou constituida per col-laborar amb la « F u n d a d o Privada Hospital de Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona» i per recolzar les seves activitats. Conèixer i donar a conèixer els seus valors socials i tècnics i la seva historia. Promoure i organitzar congressos, simpossiums, etc. sempre que sigui en benefici de l'Entitat. L'«Associació», en reunió celebrada el dia 12 de setembre de 1988, acordà sol-licitar a la Generalitat de Catalunya la Creu de Sant Jordi per al Dr. Pere Batlle i Huguet, canonge de la Catedral de Tarragona, historiador i arqueòleg i Degà de la Junta del Patronat de l'Hospital. A m b aquest propòsit se sol-licità l'adhessió de les Corporacions i Entitats de la Ciutat. Es complimenté un ampli i detallat expedient que va ser enviât a la Generalitat.

El Conseil Executiu va atendre la sol-licitud tarragonina i en sessió del dia 27 de desembre de 1988, acordà concedir al Dr. Batlle l'apreciat guardò, el quai, en una solemne cerimònia, el dia 3 de març de 1989, li fou lliurat juntament amb altres personalitats de les lletres i les arts. El Salò de Sant Jordi de la Generalitat estava totalment pie. Eren més de cinc-cents eis acompanyants de les 32 personalitats catalanes, entre les quais es trobava el Dr. Batlle, i que el President Jordi Pujol les va posar com exemple i com un dels recursos més importants que té Catalunya. Eis llocs preferents de la Sala foren ocupats pel Govern de la Generalitat i per les primeres autoritats de Catalunya. També hi havia molts tarragonins que acompanyaven el Dr. Batlle, entre eis quais el Delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona Sr. Josep Maldonado, el diputat al Parlament Il-ltre. Sr. Josep Sendra, que assisti a l'acte també com a président de l'Associació Amies de l'Hospital, el Conseller de l'Ajuntament de Tarragona i membre de la Junta del Patronat de l'Hospital Sr. Josep Miquel Sevil, el Dr. Pont i Gol Arquebisbe emèrit de Tarragona, el director de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla Dr. Josep Adserà i molts amies i familiars de l'homenatjat, entre eis quais diversos membres de la junta directiva de la Contraria de la Sang. Després de lliurar les corresponents Creus als guardonats, el President de la Generalitat tancà l'acte recordant als assistents la personalitat de cada un dels homenatjats i agraint eis seus serveis en bé de Catalunya. Uns dies després la Junta de l'Associació d ' A m i e s de l'Hospital va organitzar un homenatge al Dr. Batlle, acte solemne que se celebrà en la cerimònia de clausura del IV Centenari.

CLAUSURA DEL IV CENTENARI. CONFERÈNCIA MAGISTRAL DEL DR. MOISÉS BROGGI. HOMENATGE AL DR. PERE BATLLE HUGUET El dia 17 d'abril de 1989 va tenir Hoc la solemne clausura del IV Centenari de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla. L'acte se celebrà al Saló de Sessions de l'Excm. Ajuntament de Tarragona i va ser presidit pel Molt Honorable Sr. Joaquim Xicoy i Bassegoda, President del Parlament de Catalunya. L'acompanyaven l'IHm. Sr. Josep M. Recasens i Comes, Alcalde de Tarragona, l'Excm. i Rvdm. Sr. Ramon Torrella i Cascante, Arquebisbe de Tarragona, el Dr. Josep Pont i Gol, Arquebisbe emèrit de Tarragona, el Sr. Josep Sendra i Navarro, President de l'Associació «Amies de l'Hospital», Molt Il-ltre Sr. Felicià Pagès, President del Capitol Catedral, senyors presidents dels col-legis professionals de metges, farmacèutics i ATS, senyors consellers municipals, représentants d'entitats culturáis, éducatives i religiöses, etc. i nombres public que omplia totalment la sala. Primerament el Dr. Josep Adserà, President del Comité Organitzador del IV Centenari exposà que el motiu principal del solemne acte era el de retre homenatge al Dr. Pere Batlle Huguet, President Degà de la Junta del Patronat, personalitat recentment guardonada amb la «Creu de Sant Jordi», en aquell dia de la clausura del IV Centenari. Continua el Dr. Adserà dient que per acreditar l'alt nivell cultural i cientific de l'acte que se celebrava estava entre els assistents el president de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona Dr. Moissès Broggi, al quai li agraïa haver acceptai la invitado. El Dr. Broggi pronuncià una conferencia magistral sobre el tema «Inicis de la cirurgia científica al nostre País». Va resaltar els doctes metges del nostre Camp de Tarragona Drs. Gimbernat i Virgili.

Després va prendre la paraula el senyor Sendra i Navarro, que glossà la personalitat del Dr. Pere Batlle. Igualment ho va fer el senyor Xavier Ricomà i Vendrell, president de I'Instituí d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV. Veure el text integre a l'annex documental' 51 '. El Molt Hble. Sr. Joaquim Xicoy lliurà al Dr. Batlle una placa commemorativa del IV Centenari. Finalment prengueren la paraula l'Excm. i Rvdm. Sr. Arquebisbe, el Sr. Alcalde de la ciutat i el senyor Joaquim Xicoy, que donà per clausurada la c e l e b r a d o del IV Centenari de l'Hospital.

Moment del parlament del senyor Josep Sendra i Navarro, president de l'Associació d'Amics de l'Hospital

(51) Dissertació del senyor Xavier Ricomà «En l'Homenatge al doctor Batlle Huguet». Veure annex documental n. 7

El cap territorial de Sanitat, doctor Eduard Rius, l'acompanyen els presidents dels col*le a is professionals de Metges, doctor Josep M. Bertran, d'Apotecaris, senyor Pere Sedo, i Diplomats d'Infenneria, senyor Josep Pardell

El president de la Junta Rectora de la F u n d a d o de l'Hospital, doctor Pere Batlle, el senyor Xavier RicomĂ , president de l'Institut d'Estudis Tarraconenses, en el moment del seu parlament, amb motiu de l'homenatge a l'expressat doctor Batlle. L'acompanyen el doctor Broggi, president de l'AcadĂ¨mia de Medicina de Barcelona

infl

M o m e n t de la c o n f e r è n c i a magistral a càrec del doctor M o i s é s Brogg i

Hen cies nos peri des; que nos; rra, bier reoi pen

en c sent tran

vaig ròfa al D frac En í pine opei de li abar les c penj diríe traç< Presidència de l'acte de c l o e n d a del IV Centenari. El president del P a r l a m e n t de C a t a l u n y a , senyor J o a q u i m Xicoy, l ' a c o m p a n y e n l ' a l c a l d e de la ciutat, s e n y o r J o s e p M . R e c a s e n s, l ' a r q u e b i s b e de T a r r a g o n a s e n y o r R a m o n Torrella, l ' a r q u e b i s b e e m è r i t J o s e p Pont, el vice-president de la D i p u t a d o Provincial senyor Panicello, el president de l ' A s s o c i a c i ó d ' A m i e s de l ' H o s p i t al s e n y o r J o s e p S e n d r a i el doctor Batlle, h o m e n a t j a t a m b m o t i u de la c o n c e s i ó de la Creu de Sant Jordi per la Generalitat

que havi crec

ANNEX DOCUMENTAL ANNEX 1 Conferència del doctor Angel Andreu Carcolé en l'acte d'homenatge al doctor Enric Guasch Jiménez, 31 de maig de 1988 Será amb devoció p r o f u n d a que llegiré aqüestes lletres escrites lentament, deixant que la m e v a m e m ò r i a es reposi sobre tants noms que aniran sortint en aquesta rememoració, el contingut de la quai voldria fer penetrar fins al fons de la comprensió de tots. Quasi res rememorar fets transcorreguts fa 50 anys! La nostra vida és com un encaix. És un conjunt de fets, de circumstàncies que influeixen sobre la nostra mentalitat i el nostre esperit, que els influeixen i els amotllen, envoltant-los, unificant-los. Però, i sobretot, aquests fets i aqüestes circumstàncies, són, diria, sempre representáis per persones que es relacionen a m b cadascú de nosaltres. En conjunt, cadascú és el centre del nostre tot, i el tot té un entorn encaixat perfectament. D ' a i x ò no en tenim consciència fins que aqüestes peces d'encaix, van desapareixent per diferents motius, però sobretot per causa de la mort. Cada vegada que una persona que f o r m a part del nostre entorn desapareix, sentim un buit dins de nosaltres que potser amb el temps s'anirà omplint poc a poc o de vegades mai s'esborra, perqué, sense cap dubte (a part els m e m b r e s de la familia desapareguts que véritablement constitueixen un nivell diferent de la vida de cadascú), tots tenim espais no reomplerts, espais com a fosses sense fons, que han deixat la desaparició d'aquelles persones que més han marcat el complex entramat de la nostra vida. D ' e n ç à q u e j o , estudiant de batxillerat encara, vaig entrar per primera vegada en aquesta casa, el 5 d'agost de 1939. per saber si la meva afició capacitaria el meu sentiment per «resistir» els aspectes de les malalties en les persones físiques, han transcorregut 50 anys. Rebut en aquell dissabte d ' a g o s t pel Dr. Guasch - l l a v o r s Director del C e n t r e vaig ser immediatament conduit, i es podría dir dipositat, a la avantsala de l'unie quiròfan que existia on vaig conèixer personalment (no cal dir que els coneixia de vista) al Dr. Roselló i al Dr. Combalia. El primer, ajudat peí segon, es disposava a operar una fractura transversa de ròtula que va tractar mitjançant una osteosíntesi amb fil d'acer. En aquell m o m e n t vaig aprendre a torçar els caps del fil d ' a c e r amb l ' a j u d a de dues pinces fortes, i des llavors no ho he oblidat mai. Una mica més tard (després d'aquesta operario) vaig contemplar com el Dr. Guasch amputava el braç esquerra d ' u n a dona de la muntany a tarragonina on, de quan en quan, hi explosionaven artefactes de guerra abandonats, que la impresició o el desconeixement deis camperais feia esclatar, amb les conseqüéncies que tothom pot suposar; braç que j o aguantava i que em va quedar penjat de les rneves m a n s quan la secció de l ' h ú m e r va ser assolida. Això va ser, diríem, el baptisme de foc i la prova de que podría continuar en el c a m í que m ' h a v i a traçat. En temps de turbulència espiritual i física, d'inestabilitat sobre tot personal, j a que la nostra guerra civil havia acabat feia pocs mesos i els grans - i no tan g r a n s - hi havien tingut unes participacions diferents. I això es feia sentir dins de l'Hospital. Jo crec que hi vaig arribar com un ser neutral o així em crec que s e ' m debia considerar

des del m o m e n t que em vaig adonar que rebia confidències d ' u n aspecte i d ' u n altre (no vull dir d ' u n costal i d ' u n altre) (i per altra part, confidències sense pes maliciós) i també perqué, entrant ben promptament en les costums de la casa, era cridat per uns i pels altres per ajudes simples que em produïen extraordinària satisfaccio. En aquella època, a l'Hospital, el Dr. Guasch n'er a el Director diríem potestatiu, j a que segons sembla el n o m e n a m e n t oficial no el va tenir fins al 1951, i l'encarregat - a v u i en diríem Cap de S e r v e i - de la Cirurgia de la sala de dones. El Dr. Roselló n'era de la sala d ' h o m e s . El Dr. Tarrés ajudava a operar al Dr. Guasch al qual també ajudava, de vegades, el Dr. Miquel que a més a més es cuidava de la Pediatria. El Dr. Combalia ajudava a operar al Dr. Roselló, però era també el metge de Medicina Interna i, per la seva especialitat, deis tuberculosos que omplien els vuit o deu Hits que hi havia en una sala aïllada. Un radiòleg, el Dr. Delclòs Ballvey feia les radiografíes amb un aparell totalment desprotegit (que em va servir, més tard, per operar les fractures del coli de fémur) i manejava un aparell de radioterapia de 250 volts que dispersava els àtoms al seu entorn, i que atravessaven les parets, com es va demostrar anys després. Hi havia el Dr. Sastre, h o m e de molta anomenada a Tarragona i comarca, que feia cirurgia, diríem no grossa, i al mateix temps medicina general, que vaig veure i comprendre que tothom tenia en gran estima. Hi havia també el Dr. Sentís, pare deis actuals Drs. «Sentissos» que es cuidava de la Tocoginecologia així com també de la mateixa especialitat s e ' n cuidaven el Dr. Tarrés i el Dr. Girón. El Dr. M o n n é feia l'analitica a casa seva, les transfussions amb una xeringa de Jouvet i la dermatologia. El Dr. Font feia l'Oftalmologia , el Dr. Messeguer era l'uròleg, i el Dr. Mateu l'otorrino. Llavors començava a venir el Dr. Holthoefer quan se'l cridava i més tard, el Dr. A m i g ó a repartir-se els ulls amb el Dr. Font. Hi havia també tres practicants, els Srs. Francese, Cots i Feliu. Ja ho veuen, de tots aquests noms de 1939 - n ' h e citat 15 entre els m e t g e s - en queden 4 en vida, els onze restants i el Sr. Francesch entre els practicants (que em deia «ara t'ensenyaré a curar amb pinces», la qual cosa em feia suposar que en altres ocasions no les emprava), han desaparegut. En el transcurs de cinquanta anys, ben segur que n ' h a n desaparegut d'altres que s'anaven incorporant a l'Hospital a mesura que la seva personalitat professional es feia palesa o, com el Dr. Joan Casanovas, ben conegut a Tarragona, que va ser cridat per substituir al Dr. Guasch quan aquest va deixar la direcció de l'Hospital, el record del qual j u n t a m e n t amb el del Dr. Battestini será motiu d ' u n acte que, semblant a Tactual, refermarà la m e m ò r i a deis directors morts en aquest periode de temps del qual nosaltres en som testimonis. N o pue oblidar les monges de la C o n s o l a d o (les actuals no van venir fins al maig de 1942) que en aquell temps eren les encarregades de l'infermeria i de tota la mecánica de l'Hospital. Sor Filomena, al quiròfan, que em va ensenyar a fer venes de guix i tantes coses, i Sor Buenaventura la Superiora, que feia d'anestesista a m b el comptagotes de l'ampolla del cloroform, que freqLientment li produïa en ella una somnolència evident, sentada com es posava a la capçalera del malalt, els peus sobre un taburet, quan encara - n o sé per qué, perque el t e n i e m - no s ' e m p r a v a l'aparell d ' O m brédanne d'anestèsia. L'Hospital d'aquell temps de postguerra era un centre que no tenia cap similitud amb 1'actual. Però era un lloc on s'hi curaven malalts. les apendicitis, les hèrnies inguinals i crurals, les grastostomies, les gastrectomies, les cesàrees, les histerectomies, les nefrectomies, les amigdalectomies, les cataractes; ben aviat, amb el Dr. Holthoefer, les laringectomies, els sempre més abundants malalts de Medicina, els tuberculosos, els neumotorax terapèutics que feia el Dr. Combalia, les injeccions de calç

intravenoses q u e j o ben aviat vaig començar a posar cada mati, abans d'anar-me'n a classe de l'Institut. No cai dir que els actes quirúrgics no es feien en la profussió en qué es fan en l'actualitat i no hi havia, com és naturai, una programado de quiròfan, sino que sobrava temps i espai per programar una operació a qualsevol hora que convingués sense tenir en compte si era o no urgent, perqué, a part els pocs casos, hi havia en aquesta casa per part de tot el personal una devoció al treball, una camaradería, una amistat, que es fa difícil de comprendre en l'època actual, com es demostrava en una comí! ajuda en qualsevulga ocasió. El Dr. Guasch era el Director Mèdie de l'Hospital. El recordo d'aquell temps com l'home alt, corpulent, ben plantat, sempre ben vestit, alegre, assequible, podria dir, serè, educat, incapaç de pronunciar un exabrupte. Es podria emprar en eli una expressió francesa per dir que era un home «comme il faut». L'ajudaves a operar i mai li vaig sentir un crit fora de Hoc, com es deia que molts cirurgians tenien la costum de fer, mostra en realitat de la falta de ressolució en un moment donat. Traballava amb ritme i segur del que feia. Recordo un comentad seu: «fulano del tal -i aci hi posava el nom d'un famós cirurgià de Barcelona de l'època- segurament en sap més quejo , però el q u e j o faig eli no ho fa millor». Potser era una gran veritat, però si més no, demostrava el coneixement de la limitació que cada un de nosaltres tenim en la nostra professió. Malhauradament hi ha professionals que no ho volen reconèixer o no ho saben entendre. Havia estât nomenat per la Junta Administrativa de l'Hospital seguidament després de la guerra civil, en pie any 1939. Era també en aquell moment Président del Col-legi de Metges de la provincia (ho va ser fins l'any 1948). Havia nascut a Tarragona el 20 de febrer de 1899, es llicencià a la Facultat de Medicina de Barcelona l'any 1924. Tenia 25 anys quan va acabar la carrera i després d'uns anys d'internat al Servei de Cirurgia amb el Dr. Trias en el Clinic de Barcelona, es va establir com a cirurgià a Tarragona i va començar a treballar a l'Hospital on, llavors, venia a operar des de Barcelona el Dr. Giierri a qui eli ajudava en els actes operatoris. Però una vegada «llençat» en la seva especialitat el Dr. Giierri va deixar de venir a Tarragona i per això es pot dir que el Dr. Guasch va ser el primer cirurgià tarragoní de la nostra época que com a especialista de cirurgia va tenir l'Hospital. Quan es parla de la professió d'un home és impossible fer-ho sense tenir en compte l'entom en qué un es belluga i sobretot l'època en qué s'acompleixen els seus fets. Comparar les tècniques quirúrgiques de fa cinquanta anys amb les actuals és impossible i més, encara que les tècniques (algunes perduren i perduraran) vull dir «les maneres de fer les técniques». En aquells anys Tarragona era una ciutat de poc més de 30.000 habitants. Hi havia a la ciutat una quarantena de metges deis quals una quinzena traballava a l'Hospital. La major part de la patologia es tractava al domicili del maiali (inclosos els parts) i només entraven a l'Hospital els accidents (poc nombrosos), els casos quirúrgics i aquells de Medicina Interna (tuberculosi per exemple) de persones indigents que no tenien qui els pogués cuidar. A i x ò pot sorpendre a la joventut actual, metges i no metges, com sorprèn als meus néts q u e j o no tingués televisió o automòbil quan tenia l'edat que ells tenen ara. Ni els Centres assolien les condicions per acollir un nombre abundant de malalts ni la gent tenia el concepte i la costum de que era necessari ingrassar en un centre hospitalari per la malaltia. Afortunadament aquest concepte ha anat evolucionant molt ràpidament (l'òrgan ha créât la f u n d ó ) i avui els hospitals son plens tant perqué la malaltia ha de ser tractada a l'Hospital com perqué el malalt i la

familia reconeixen que els domicilis no reuneixen les condicons..., o perqué, també, ningú no voi teñir molèsties a casa. Aixi dones, el Dr. Guasch dirigía un hospital que en conjunt havia de teñir una seixantena de Hits entre els dos pisos, Hits que rarament eren plens. Però Fatenció al malalt, la conveniéncia de la millora en el tractament i altres factors que potser eren inherents a l'estructura administrativa de l'hospital en aquells anys, va conduir a un grup de quatre metges a fundar una clínica. Aquesta institució la van f u n d ar el Dr. Guasch, el Dr. Font, el Dr. Messeguer i el Dr. Mateu. Aix ò succe'fa cap al 1942 ó 1943 si no m ' e q u i v o c o i va ser instal-lada, la clínica, en un edifici (en déiem xalet) de la carretera de Valls. la clínica va ser coneguda com clínica del Dr. Guasch. Cal dir que uns quants anys després el Dr. Roselló, cirurgià de l'Hospital, encarregat de la cirurgia de la sala deis homes, també va instal lar la clínica que portava el seu nom al carrer Pin i Soler. Avui porta el nom de Dr. Aldecoa. Però el Dr. Guasch no va deixar la direcció de l'Hospital malgrat el trasllat més tard de la clínica a un edifici nou de la zona del Campus, edifici que encara es conserva i que va funcionar c o m a clínica fins a la seva jubilació. Cirurgià de l'Hospital, director de l'Hospital, metge de Seguretat Social, clínica propia i presidéncia del Col-legi de Metges que va exercir fins l'an y 1948, any en qué el «Seguro de Enfermedad» va obrir les portes a les Especialitats, encara que la cirurgia, la tocología i la pediatria j a estaven en marxa des de la seva f u n d a d o a la meitat de 1943. Però 1' 1 de gener de 1948 les Especialitats van c o m e n t a r a funcionar dins l'àmbit de la Seguretat Social i això va canviar sense cap dubte l'incidència de l'acte quirúrgic en la població. Veient que tot això anava a succeir d ' u n m o m e n t a l'altre (les decisions de l'Administració oficial es difonen abans de la seva p u b l i c a d o ) , la direcció de l'Hospital va desenvolupat la idea de la reforma del centre especialment a m b la creaciò d ' u n habitatge més addient per rebre el potencial h u m à que es preveia que havia d ' a u g m e n tar en el futur. I d ' a c í en va sortir la construcció de la Clinica de Santa Tecla que en aquesta casa ocupava l'ala de l'edifici que dona fagana al carrer de Sant Agustí i que en certa manera es va considerar dins d ' u n ambient d'independénci a funcional i administrativa de la resta de l'Hospital, fins al punt que va ser nomenat com director el Dr. Sastre, encara que aquesta independència va ser més nominal que real, j a que la Clínica havia de representar una font d'ingressos per la caixa de l'Hospital, ben assecada en aquelles époques. N o cal dir que el Dr. Guasch operava a la seva clínica i a l'Hospital indiferentment, i a la Clínica de Santa Tecla. Però a l'any 1952 una nova circumstància s'aniria a ajuntar a la vida del Dr. Guasch: va ser nomenat president de la D i p u t a d o Provincial de Tarragona. Jo sé que quan se li va proposar la possibilità! d ' o c u p a r aquest càrrec va comprendre que això li representava una disminució de la dedicació a la seva professió, però va considerar que el seu pare també havia estat president de la Diputació i precisament el dia de la presa de possessiò del càrrec em deia més o menys aqüestes paraules: «no et pots imaginar l ' e m o c ió que em produeix ocupar un Hoc de responsabilitat social que el meu p a r e j a va ocupat fa anys». Va ser president de la Diputació de Tarragona fins al 1961, és a dir, durant quasi nou anys. Al complir els 70 anys es va haver de retirar de la Seguretat Social c o m correspon segons la legislació i va teñir la sort de viure encara 18 anys. Em va regalar en aquells moments els dos volums de la «Ciencia reparadora» de Nové-Josserand i d ' O m b r é d a n n e , obra pionera, si es pot dir, de l'Especialitat, que és una delicia llegir: «té, "pollo", tú encara en pots treure profit», em va dir.

Durant aquests 18 anys d'encaminament cap a la senectud no vaig perdre el contacte amb eli encara que en aquest periode de temps tenia un sentit principalment professional, relació de metge a malalt. El desgast biologie que comporten els anys l'obligà en diverses ocasions a cridar-me per tractar de posar remei als seus malestars. 1 en diverses ocasions el vam tenir ingressat en aquesta casa després de vèncer la seva rebel-lia d'abandonar la seva llar, i aeí, en aquest Centre va finar la seva vida el 31 de juliol de 1987, a l'edat de 88 anys. De la mà del Dr. Guasch vaig entrar en aquest Hospital quan estava a punt de començar l'últim curs de batxillerat. Ací vaig tenir la sort de conèixer persones com eli, com el Dr. Rosselló i el Dr. Panadés —malhauradament desapareguts tan prematurament, quan encara es trobaven en la plenitut del seu desenvolupament professional, però queja havien treballat força en aquesta Casa- i al Dr. Sentís i al Dr. Tarrés i al Dr. Combalia, els quals em van admetre al seu costat des del principi i més tard, ja dins la professió, junt amb altres metges que no anomeno, vam formar un conjunt ben encaixat dins l'Hospital, amb l'ideai comú de fer que s'engrandís i que adquirís cada vegada més importancia. Al costat d'aquests noms n'hi ha d'altres ben segur, però uns han desaparegut fa molts anys o van passar per aquesta casa amb fugacitat, o abans de que l'Hospital comencés el futur que ve tenint, altres són masa joves per recordar fets de fa cinquanta anys. «Vosté té records? dones això demostra que es comença a fer veli», li deia jo a un interlocutor... Tants noms que vénen a la meva memoria, significadors de persones vivents a qui durant anys he vist diàriament, amb els quais he comentat episodis de la vida quotidiana i no diguem de la vida professional, amb els quais m'he reunit infinites vegades en aquest Hospital, sempre amb l'esperança de millorar-lo, quants noms que formaven l'entramat de la meva vida i que han anat desapareixent... Sembla que cada absèneia deixi un buit que es posa de manifest avui quan em poso davant d'aquests fulls de paper blanc que he anat omplint per recordar la vida transcorreguda d'una massa curta cinquantena d'anys... Dr. Angel Andreu Carcolé 31 de maigde 1988

ANNEX 2 Conferència del doctor Jordi Sentis Bonet en l'acte d'homenatge al doctor Joan Casanovas Guinjoan, 29 de setembre de 1988 El Dr. Joan Casanovas i Guinjoan va néixer a Reus l'any 1903, on va viure fins que el seu pare va èsser destinât a Tarragona, on es van instal-lar. Féu la Carrera de Medicina a Barcelona, on continua uns anys de formació en acabar-la, fins que vingué a establir-se a Tarragona per exercir la Medicina. Des de finals de l'any 1958 fou director de l'Hospital de Sant Pau i Santa Tecla, per un periode d'uns dos anys. Greus problèmes de salut l'obligaren a retirar-se prematurament i, finalment, moria a Barcelona l'any 1969. Tot i la seva curta estada en la direcció de l'hospital, va deixar constància de la seva vàlua i per això avui li retem homenatge totalment merescut.

Abans d'exposat l'actuació del Dr. Casanovas al front de l'hospital, cal que els digui que la meva intervenció es basa en dades historiques, dones en aquella època j o no era ni tan sols estudiant de medicina. Però si que vaig conèixer el Dr. Casanovas coni a petit pacient seu que era, motiu pel quai vaig tenir un respecte i afecte per la seva figura, que encara perduren. El meu record de les seves visites comença amb la seva veu parsimoniosa i un pél rogallosa, que j o sentía acostar, conversant amb la meva mare. Ja davant meu, li feia un acurat interrogatori sobre el procès que em tenia al llit que acabava amb unes afables preguntes dirigides a m í personalment i relacionades amb la historia clínica, que així completava. Després venia una explorado acurada i sistemàtica, que amb els meus ulls de metge d'avui, puc titilar de perfecta i que comprenia invariablement el control de la temperatura a l'engonal, fet que a m í em cridava poderosament l'atenció. El posterior diagnostic i tractament culminava, si les circumstàncies ho permetien, al ser casa d'un metge, amb 1'administrado personal de la primera dosi del tractament. Recordo concretament la instil-lació d'unes gotes nassals per part del Dr. Casanovas com un acte liturgie de la medicina, amb efectes extraordinaris sobre el meu estât general. No és difícil imaginar l'estima i el prestigi que aquesta forma d'actuar havia de proporcionar-li, però a més es tractava d'un gran clinic, com ho demostren una sèrie de fets que encara avui hi ha gent que recorda. Només un, com a complément d'aquesta visió humana del Dr. Casanovas és el que es refereix a un metge d'aquest hospital que en aquella època va fer sobtadament una hematúria considerable, sense altres símptomes acompanyants. La preocupado va dividir els pronostics deis companys, entre un procès tubérculos i una neoplàsia. Només el Dr. Casanovas, que coneixia bé el malalt, des del primer dia, li va dir: «Faràs una pedra». Deu dies va tardar en arribar el eòlie, en aquest cas tranquil-litzador, que va confirmar el seu diagnostic. No cal dir que aqüestes condicions de persona tremendament humana i gran clinic, havien de donar-li el prestigi, més que suficient per ser cridat a la Direcció de l'Hospital, i tot i que la seva estada va èsser curta, va donar-li a aquesta casa una nova fesomia d'Hospital modem, que fins aquell moment encara no tenia, tal com podran comprovar en les dades recollides de les Actes de la Junta Administrativa d'aquella època. Per situar-nos una mica en el temps, els diré que, prèviament al seu nomenament, la Junta del dia 8 d'abril de 1958 prenia l'acord de concertar un crédit de 6.000.000 de pessetes a 20 anys i al 5 % i també decidia començar ràpidament les obres de millora de l'Hospital, construint el que ara coneixem com a part velia. Es tractava de millorar el que hi havia al carrer Sant Agustí i Rambla Velia amb les seves grans sales. En aquest context el dia 9 de setembre del 1958, a resultes de la dimissió presentada pel Dr. Guasch, es nomena per unanimitat nou Director Tècnic de l'Hospital el Dr. Casanovas, que segons paraules textuals «destacado mèdico de medicina, conocerdor de la organización hospitalaria, por haber sido interno durante siete años en el Hospital del Sagrado Corazón de Barcelona y, además, por considerársele dotado de la capacidad necesaria y cualidades suficientes para desempeñar dicho cargo, se le nombra por unanimidad Director del Hospital de San Pablo y Santa Tecla». Vint dies després, 29-IX, una nova acta dona possessió del seu carree al Dr. Casanovas i posa en evidéncia que no es limitaría a anar fent, sinó que portava un programa d'actualització del funcionament de la Casa. Així en la mateixa acta consten els següents acords: Modificar alguns articles

del reglament, entre ells el 26, en el que cito textualment «Debe decir que sea el Director quien reciba a los enfermos al ingresar, salvo en los casos de urgencia». Fins aleshores era l'administrador qui feia aquesta feina. També es recull en aquesta acta la manifestació del Dr. Casanovas que a partir del Ir. d'octubre passarà visita a tots els malalts de la sala. Això sens dubte amb l'ànim d'unificar criteris i portar el control de tots els malalts de l'Hospital. També es pren l'acord de fer diverses obres, entre les que cal destacar la install a c i d'una sala de cures a cada pis amb la finalitat d'elaborar alguns medicaments amb l'assessorament de la Dra. Asunción Ibarz, titular del laboratori d'anàlisis. També s'instaura un control absolut d'estupefaents a càrrec de les religioses deis pisos, les quais hauran de justificar davant la Direcció Mèdica les aplicacions, élaborant una sèrie de registres. Per últim, s'acorda celebrar amb la deguda regularitat, juntes de morbilità! i mortali tat. El 5 de març del 1959 en una altra acta es veu que es va perfilant un quadre mèdie a la casa, amb el nomenament com a metges auxiliars deis doctors Pedro Mallafré Gimeno i Ricardo Luna Aramburu, al mateix temps que s'acorda fer efectiva la grati ficació corresponent ais metges darrerament nomenats Lluis Panadès Barberà ] Arcadi Abelló Virgili l a partir de juliol de 1957 Àngel Andreu Carcolé i Lluis Delclòs Solé, a partir de gener de 1958 El 15 d'abril del 1959 l'acta deixa constància d'una nova preocupació del Dr. Casanovas. Diu textualment: «El Dr. Casanovas dice que debería solicitarse de la Diputación el traslado de enfermos no recuperables o los individuos sanos en inferioridad física, o mutilados que generalmente no necesitan de los cuidados médicos a otros centros adecuados, a fin de no interferir la marcha de los servicios». En aquesta mateixa acta hi ha constància de qué s'estableix un concert amb l'Hospital militar, amb un contraete de 50 pessetes per estància, la qual cosa ens ajuda a situar en quin moment i en quines circumstàncies el Dr. Casanovas anava modernitzant l'Hospital. També en aquesta acta apareix per primera vegada referencia a un gran conflicte del personal de RX que segurament li va amargar el període final del seu mandat. El 3 de juny del mateix any es presenta a la Junta un pressupost d'ingressos per 3.420.000 i unes despeses de 3.314.000 i en aquesta mateixa junta es suggereix conservar la clínica com està actualment quan s'acabi la nova per conseguir una màxima ampliació la que dona idea d'un bon funcionament de l'Hospital. El 18 d'agost es produeix un nou pas endavant i a la reunió hi assisteix el Director Tècnic com a tal, el que no s'havia fet fins aleshores. Evidemment el Dr. Casanovas aprofita l'ocasió per presentar una sèrie de sol-licituds de millora entre les quals destaca altra vegada la de que es reguli i normalitzi la infermeria de l'Hospital traslladant els ingressats que no necessitin atenció mèdica continuada. El mes següent encara que els temes tractats són de tipus économies com la utilització o venda per part de l'Hospital del Teatre Principal es corrobora ja la participació habitual del Director Tècnic en aqüestes reunions. A partir d'aquesta data es produeixen una serie de canvis motiváis pel conflicte de personal a RX que es va enverinar molt i que va motivar que el Cardenal Arriba y Castro anomenés un administrador seglar, el Sr. Murtra, en Hoc d'un clergue com

havia estât fins aleshores i que va desglossar definitivament els càrrecs d'administrador i Capeila de l'Hospital. En mig de tot aquest problema la Junta va rebre tot el eos mèdie de l'hospital encapçalat pel Dr. Casanovas qui segons l'acta manifesta un nombre de «todos el disgusto que han sentido por haber sido tratados fuera de los cauces reglamentarios ciertas denuncias de supuestas irregularidades presentadas contra el Director de RX etc.» la qual cosa posa en evidència la seva presencia activa i reivindicativa d'una serie de funcions que considerava havien de ser de la seva competencia. A partir d'aquesta època el Dr. Casanovas comença a presentar greus problèmes de salut que ja no va poder superar definitivament i que van motivar finalment la seva dimisió. Cal destacar una vegada més que tot i el poc temps que va durar Testada com a Director del Dr. Casanovas, pràcticament només d ' un any, va deixar un balanç extraordinari de visió de futur i per tant de modemització d'aquesta casa. El resum de l'exposat es bén expresiu. - Admissió de malalts amb criteris mèdics i no d'administrador. - Control per la Direcció mèdica de tots els malalts de la casa. - InstaHació d'habitació de cures amb material a cada sala. - Instal-lació d'un laboratori farmàcia per elaborar fàrmacs. Sota la direcció d'una Dra. en Farmàcia, la Dra. Asunción Ibarz. - Control d'estuperfaents amb elaboració de registres d ' a d m i n i s t r a d o . - Celebració periodica de juntes de morbilitat, mortalitat. - A m p l i a d o i concreció d'un quadre mèdie establint les gratificacions corresponents. - Diversos intents per traslladar els malalts crònics a centres adéquats i convertir la casa en Hospital d'aguts. - Assistència del Director tècnic a la Junta administrativa de l'Hospital. Sembla que aquest conjunt de coses deixen una imatge prou clara de la vàlua personal del Dr. Casanovas i de l'empenta que va donar a la casa en la seva modemització motiu pel qual està més que justificat l'homenatge que avui li tributem i podem dir davant dels seus familiare aqui présents que els qui vam tenir el goig de coneixer-lo i el recordàvem amb afecte ara a més hi afegim la nostra admirado per la seva obra.

Dr. Jordi Sentís i Bonet 29 de setembre de 1988

ANNEX 3 Conferencia del doctor Josep Adserà Martorell, en l'acte d'homenatge al doctor Rafael Battestini i Galup, 13 d'octubre de 1988 3.1 Elecció del Doctor Battestini com a metge cirurgià de l'Hospital. 3.2. Breus notes biogràfiques. 3.3. Presa de possessio com a metge de l'Hospital. 3.4. Tasca que va desenvolupà des de 1923 a 1937. 3.5. Judici i execució del Dr. Battestini. 22 d'abril de 1939.

3.1. E leccio del Doctor Battestini com a metge cirurgià de l'Hospital El dia 21 de juny es reuneix la Junta Administrativa per tal d'examinar les sol-I icituds dels quatre aspirants a la plaça de metge cirurgià de l'Hospital. Eren eis segiients: - Doctor Francese de Paula Canals i Sauri - Doctor Rafael Battestini i Galup - Doctor Antonio París i Solé - Doctor Josep Soler i Roig La relació de mèrits i treballs que presenta el Dr. Battestini és la següent: Ir. Nomenament d'alumne intern de la Facultat de Medicina de Barcelona, obtingut per oposició i expedit el 7 de novembre de 1905. 2n. Nomenament d'alumne intern pensionat per oposició, de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, expedit el 6 de setembre de 1906. 3r. Nomenament de Degà del Cos d'Alumnes interns de l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona, expedit el 13 de juliol de 1908. 4rt. Títol de Llicenciat en Medicina i Cirurgia, expedit el 16 d'agost de 1909. 5è. Títol d'alumne intern de mèrit, expedit per l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona el 10 de maig de 1909. 6è. Nomenament pel Ministre de Governació de Delegat Especial de Sanitat, en l'epidèmia colèrica del Vendrell i el seu radi, expedit el 17 de setembre de 1911. 7è. Felicitació especial lliurada pel Delegat General en l'esmentada epidèmia, el Ir. d'octubre de 1911. 8è. Justificants conforme té aprovades les assignatures del Doctorat en Medicina per la Universität Central, expedits el mes de juny de 1912. 9è. Nomenament d'«Acadèmic numerari» de l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, expedit el 15 de maig de 1912. Referent als treballs, el Dr. Battestini exposa eis segiients: Ir. «Tractament de I'apendicitis», opuscle que obté el premi Alejandro M. Pons, atorgat per l'«Associació Catalana d'Estudiants» l'any 1908. 2n. «Contribución al estudio de la helmintiasi infantil», publicat en el Butlleti del CoMegi de Metges de la provincia de Tarragona, l'octubre de 1909. 3r. «Contribució a l'estudi de la helmintiasi», conferència donada a l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i publicada a la Revista de l'esmentada Acadèmia el mes de febrer de 1910. 4rt. «L'epidèmia de Vendrell en 1911», treball publicat en coHaboració amb el Dr. S. Raventós a la Revista de Ciències Mèdiques de Barcelona en eis números de novembre i desembre de 1911. 5è. «Eis metges catalans, tasca sanitària a fer». Sèrie d'articles publicats a la «Veu de Catalunya» de Barcelona, el gener de 1919. 6è. «Diferència estadística i clínica de les malalties tuberculoses del litoral i muntanya tarragonina». Comunicado al tercer Congrès de Metges de Llengua Catalana, célébrât a Tarragona el 1919, i publicada en el volum de l'esmentat Congrès. 7è. «La encefalitis letárgica», publicat en el Butlletí del CoMegi de Metges de la Provincia de Tarragona en el número de març de 1920. 8è. «Les infeccions de tipus lent i les tuberculosis latents». Conferència pronunciada al Vendrell, en la Reunió Anual del CoMegi de Metges de la provincia de Tarragona, el 15 de setembre de 1920, i publicada en el Butlletí de dit CoMegi el novembre del mateix any.

El Degà senyor Gomà va indicar que «el único criterio que debia imponerse la Junta al hacer dicho nombramiento era exclusivamente la mayor conveniencia del Hospital, y partiendo de este criterio se examinaron detenidamente los méritos y condiciones de los solicitantes». Després es procedí a la votació nominal en la quai resultà elegit, per unanimitat, el doctor Rafael Battestini i Galup. 3.2. Breus notes biogràfiques Respecte ais seus antecedents familiare hem de dir que el seu avi va néixer a Ajaccio, (Còrsega), i que durant la Revolució Francesa es va destacar políticament, tot defensant les postures més radicals. Tant va ser així que es va haver d'exiliar quan va pujar Napoleó. Es va establir a Puerto Rico on va fundar una escola privada a San Germán, a l'Oest de 1 'illa. Aquest cap nascut a Còrsega es deia Santos Battestini. Es casa amb Teresa Borras, filia de catalans. El fili d'aquest matrimoni, Nicolau Battestini Borràs, pare de Rafael, també es va haver d'exiliar de Puerto Rico. L'escola que regentava a San Germán fou un caliu d'independentistes. Va venir a Catalunya. Es va casar amb Josepa Galup, que era filia d'un mariner polonés, arribat a Calella arrel d'un naufragi. El matrimoni Battestini Galup va tenir tres filis: Rafael, Isabel i Nicolau.

Santos Battestini

Teresa Borràs

Teresa Galup

Rafael

Nicolau Battestini i Borras

•

Isabel

Nicolau

Rafael va néixer a Barcelona l'any 1886. Uns diuen al carrer de Sant Pau, prop de l'antic Hospital de la Santa Creu. Altres, al carrer del Parlament, barriada de Poblé Sec. Estudià medicina a Barcelona mateix i obtingué la Llicenciatura l'any 1909. Després de graduat, la primera plaça de metge rural que va exercir va ser la de Calafell (1909-1914). Després va ser la de l'Espluga de Francolí (1914-1919), on en guarden un bon record. S'embarca en el vaixell «Infanta Carlota» (1919-1920). Quan torna es troba que la plaça de l'Espluga de Francolí eslava ocupada, llavors sol-licita i obté la del Catllar (1920-1923). Durant la seva estada a Calafell va conèixer Dolors Tutusaus Ventura que després va ser la seva esposa. 3.3. Presa de possessió del Doctor Battestini com a metge de l'Hospital El dia primer d'agost de 1923, el Vocal de torn, senyor Josep Cartaña, comissionat a tal efecte per la Junta de l'Hospital, donà possessió del càrrec de metge al doctor Battestini. Després, ambdós, recorregueren totes les dependéncies de l'Establi-

ment. Fou présentât al Revnd. Sr. Prior Antonio Parera, a la Rvnda. Mare Superiora de les Germanes i a tots els altres dependents. El Secretali de la Junta aixecà acta. Més tard, el 24 de març de 1924, és nomenat Director. 3.4. Tasca que va desenvolupar des de 1923 a 1937 Un fet important en tota aquesta història és que amb l'arribada d'aquest metge, acaba un periode que tenia certs aspectes paternalistes, evidentment fora de temps. Comença la nova etapa amb la contractació de personal qualificat i la remodelació de les estructures. S'aplica l'esperit i les normes d'una moderna organització. Va ser una veritable transició cap a la modernitat del sistema hospitalari. Una veritable revolució. El doctor Battestini constitueix una fita important en la història del nostre Hospital. La seva tasca no va ser fàcil. L'ambient era pie d'intrigues i pressions. Unes dirigides directament en contra d'eli, altres dirigides a la Institució tal com era costum fer-ho aleshores. A part de l'aspecte politic que criticava molt i no ajudava gens hi ha via un altre factor que va actuar amb molta força. Va ser el corporativisme mèdico-col-legial, estrenat legalment feia molt poc. En el fons s'hi translluïa el desig que l'Hospital no es modernitzés i que continués éssent solament l'hospital dels pobres. D'aquesta manera no es perjudicarien els interessos privats d'alguns metges. Les intrigues i pressions que el doctor Battestini va rebre, cronològicament són les segiients: Tot comença arrel de l'acord de lr. de juny de 1923 quan l'Hospital convoca concurs per a cobrir la plaça de metge de l'Hospital. El CoMegi de Metges va disposar que ningu no s'hi présentés, i malgrat tot presentaren la sol-licitud quatre facultatius. El dia 21 la Junta de l'Hospital, per votació nominal i per unanimitat, va elegir el doctor Battestini, el quai pocs dies després rebia una amonestació publica per part de l'Organització Col-legial. El doctor Battestini, veient tot el panorama que se li presentava va estar tot el mes de juliol reflexionant. Animât per les proves d'afecte i suport que va trobar en la Junta de l'Hospital, va acceptar el càrrec. L'acte de presa de possessió va ser el lr. d'agost. Immediatament dimiteixen dos metges supernumeraris o auxiliars. Se'n nomenen d'altres, entre ells l'expert doctor Giierri. Se'l fa responsable de la nova sala d'operacions que havia estât inaugurada solemnement el 23 de desembre de 1923, sense cap representació del CoMegi de Metges. Una de les primeres tasques que va fer el doctor Battestini va ser redactar el Reglament Intern del Cos Mèdie, que es va sotmetre a I'aprovació de la Junta el 24 de gener de 1924. Es va aprovar provisionalment. Aleshores, a fi de complimentar el que estava disposât per dita normativa, el 14 de març és ratificai en el càrrec de Director. Transcorregut un any de vigèneia provisionai, l'esmentat Reglament és aprovat definitivament el 21 de febrer de 1925. Llavors l'Hospital ja tenia dos experts professionals, un dedicat a la Cirurgia i l'altre a la Medicina. El Cos Mèdie ja disposava d'una ordenació i era un fet que hi haguessin unes modernes instal-lacions que permetrien tractaments d'alt nivell de qualitat a tota classe de malalts, pobres o ries. Aviat es va produit" una nova campanya contra l'Hospital. Potser era ressentiment per part d'alguns pel fet de no haver estât nomenats i, per part d'altres, per considerar que el posar en marxa la Clinica produiria una deslleial competència als seus interessos.

Des de l'organització col légial es pressionava eis metges perqué presentessin la renuncia als seus carrees hospitalaris. La coacció va durar tres anys. Les pressions i les intrigues eren tant fortes que el doctor Battestini no va trigar en veure's obligat a presentar la dimissió del seu càrrec de Director. Ho va fer el 3 de juliol de 1925. Es van produir diversos fets, com la intervenció del Sindicat de Metges de Catalunya, o també una multa del Col-legi de 500 ptes. per «falta de compañerismo», una denuncia al Governador, el quai, en conseqiiència, instrueix un expedient i nomena un Delegat Governatiu, també s'imposen unes quotes exagerades en el repartiment de la constribució industrial, es produeixen discussions sobre el problema en diverses assemblees col-legials, alguna convocada expressament, etc. etc. Al final, el 10 de desembre de 1927, s'aproven unes conclusions de concordia i pau amb l'Hospital, plantejades pel doctor Battestini. Acte seguit el doctor Battestini s'incorpora a les tasques de Director. Al juliol de l'any segiient, es presenta a la Diputació una proposta per fer un edifici completament nou. Prèviament s'havien mantingut converses entre el President d'aquella Corporació, l'Alcalde de Tarragona i el Degà de la Junta de l'Hospital. Quan arriba 1'esmentada proposta a la Comissió Provincial, aquesta no aprova la idea projectada. Era el mes d'agost de 1928. La falta d'un modem edifici i la falta de suport de les autoritats en la solució del problema hospitalari de Tarragona, condueixen el doctor Battestini a presentar novament la dimissió del seu càrrec, el 2 d'octubre de 1929. N o li fou acceptada. Més tard, 1* 11 de novembre de 1935, i per tercera vegada, torna a renunciar al càrrec de Director, però aquesta vegada de forma irrevocable. S'havia produit un desagradable incident amb el Degà de la Junta de l'Hospital quan va ser convocat per la Generalitat per formar part de la Junta contra el cáncer que es constituía a Barcelona. *

Respecte als fets més importants en eis quais va intervenir el doctor Battestini cal destacar eis sgüents: Ir. Inaugura la nova sala d'operacions i el primer laboratori d'anàlisis clínics. 2n. La redacció i posterior aprovació del Reglament Intern del Cos Mèdie de l'Hospital, any 1925. 3r. Després de la mort del doctor Güerri, la seva intervenció en el nomenament de nous cirurgians i de la resta de metges, anys 1927-28. 4t. Una folta defensa del criteri que l'Hospital havia de ser un Centre de malalts aguts, que «no sea refugio de enfermos mentales, borrachos o hambrientos». 5è. La instal-lació d'un servei complet de Raigs X . Va ser el primer de la provincia i va tenir un gran prestigi. S'inaugurà el 1931. 6è. Nomenaments definitius del Cos Mèdie davant el perill d'una possible intervenció de la Generalitat a l'Hospital. Any 1931. 7è. Es va oposar a la instal-lació de Dispensaris Municipals en el lloc que va quedar vacant quan l'Hospital Militar va deixar de funcionar. Any 1931. 8è. Preveient el perill de la supressió de la Comunitat de religiöses, organitzà i dirigí un curs de formació i aptitud per a infermeres, per tal que poguessin obtenir un títol oficial. Any 1931. 9è. Aconseguida la normalitat en les relacions amb el coMectiu mèdie, eis facultatius de l'Hospital organitzen, el 1933, un cicle de conferencies que va obtenir un gran èxit. Les conferencies van tractar temes de màxima actualitat científica, de diagnostic i de terapèutica.

lOè. Vist el magnifie résultat que va obtenir el cicle de conferències, l'any següent se'n va organitzar un altre de monografie sobre la Febre de Malta. Hi van participar rei levants figures Professionals en diferents especialitats. Van tenir un gran ressò no solament a les comarques tarragonines sino també a la resta de Catalunya. 1 lè. El doctor Battestini va tenir un gran col-laborador amb el doctor Daniel Recasens, el quai va publicar estudis epidemiològics sobre la tuberculosi i febre tifoide. Aquest, més tard, va ocupar la Direcció de l'Hospital. 12è. Va publicar un article l'any 1929 criticant la propaganda de premsa a favor del mètode curatili preconitzat pel doctor Asuero. A nivell institucional hem de dir que va participar al Nové Congrès de Metges de Llengua Catalana, que es va celebrar a Perpinyà, del 24 al 28 de juny de 1936. El va presidir el doctor Joan Puig i Sureda, i entre eis vocals hi figurava el doctor Rafael Battestini de Tarragona. *

En l'últim capítol de la seva biografia ens referim al període de la Guerra Civil 1936-1939. El 1937, per Decret de 17 de febrer, la Generalität s'incauta de l'Hospital. Se suspenen les persones que ocupaven càrrecs directius i se'ls hi comunica que per tornar a ocupar aquests càrrecs s'hauran de sotmetre a un concurs oposició. No consta que el doctor Battestini es présentés a l'examen convocat expressament. però si que se sap que va abandonar la seva residència de l'Hospital i va anar a viure a Vilallonga, i va traslladar el seu consultori a una casa del carrer Méndez Núñez. 3.5. Jud ici i execució del Dr. Battestini. 22 d ' ab r il de 1939 Després quan l'exèrcit franquista ocupa Tarrgona el 15 de gener de 1939, el doctor Battestini va marxar a Barcelona. Va decidir tornar a la ciutat, però no ho va fer immediatament. Al cap d'un mes encara no se sabia on estava. Així consta a les Actes de l'Hospital, sessió del 18 de febrer de 1939, «como sea que desde la entrada de las tropas nacionales se ignora el paradero del médico interno doctor Battestini, el señor Decano propone el nombramiento de otro para dicho cargo, dándose prioridad al que, aparte de sus conocimientos científicos, tenga demostrada su religiosidad y sentimientos patrióticos». Poe temps després de la seva tornada fou detingut. Va ser el 9 de març. Així ho publicava la premsa «un nuevo servicio de la policía, ayer fue detenido el doctor Battestini conocido médico de Tarragona, quien pertenecía al Frente Popular local». El dia 31 «era jutjat i condemnat a mort, i uns dies més tard, la marinada del 22 d'abril, moria afusellat». Respecte a aquest fet el doctor Calbet i Camarasa diu que «el van empresonar i el van acusar de molts càrrecs, i el van aplastar, com eli mateix va escriure "amb una muntanya inmensa d'odi i calumnias"». Hem vist còpia d'aquesta carta, que porta data de 4 d'abril de 1939, però no ens atrevim a reproduir-la integrament per respecte a la intimitat del propi doctor Battestini, en la quai demanava que no es fessin comentaris. Però si que creiem necessari fer ressaltar tres punts que ella conté. Ir. El carácter profundament religiös. Diu, «Dios me ha llenado estos días con su gracia infinita, para hacerme llevar, con absoluta resignación y serenidad estos últimos días de mi vida». 2n. Havia perdut tota mena d'esperança en l'induit. «Se firmemente cual es

mi fin. Estas gestiones de ultima hora, si bien son de agradecer, casi nunca dan resultados positivos. Era en otras horas cuando tenían que dar la cara valientemente los buenos amigos». 3r. Unes paraules de perdó. «Yo perdono a todos mis enemigos, que seguramente a estas horas tienen su alma torturada por terribles remordimientos, pues estoy seguro que si bien su intención era perjudicarme, no creian causar un daño irreparable como el causado». Respecte ais càrrecs que se li feren, s'ha escrit que «per esser Director de l'Hospital es va veure molt compromès, en situacions dificils. Pot dir-se que va ajudar ais uns i ais altres, fins i tot va esser acusat de feixiste». També hem d'indicar, segons testimoni d'alguns treballadors de l'Hospital, que a vegades tenia malalts hospitalitzats que, perseguits per grups revolucionaris, eren reclamats per aquests piquets. Consta que el doctor Battestini es va resistir a lliurar— los. Per eli es tractava d'uns malalts més i per tant aquest motiu prevalia sobre qualsevol condicio política o social deis pacients. Sobre aquest assumpte la noticia que més ha circulat en alguns ambients és que l'acusació es basava en el fet que el doctor Battestini havia lliurat voluntàriament un pres fugit del vaixell presó del port quan el portaren a l'Hospital mig ofegat. Segons testimonis que ens ho han manifestai, sembla que el fet va existir, però el pres fou lliurat més tard, després de moltes amenaces, quan encara estava malalt en pie tractament de recuperado de la seva pneumonía d'aspiració. El doctor Battestini, després de diverses negatives, es va veure obligat a lliurar-lo quan se li presenta un ofici que així li ho ordenava. El doctor Battestini va estar poc temps com a màxim responsable tècnic de l'Hospital. Va cessar el 17 de febrer de 1937, però encara continuava atenent els seus malalts. En definitiva, la veritat sobre l'acusació del doctor Battestini segueix essent un misteri, de la mateixa manera que ho és la desaparició de l'expedient incoat. Durant el seu exercici professional a Tarragona no es va destacar per cap activitat política. Exceptuant alguns incidents amb la Corporació Mèdica, fou un home molt estimat, amb molts amics i admiradors. No fa molt de temps, un contertulià seu de l'Ateneu de Tarragona, era deia que el doctor Battestini era optimista, agradable al traete, cuite en matèries molt diverses, no dominant, nacionalista, però no radical. Respecte a l'indult que sol-licitaren al cap d'Estat el cardenal G o m a i el doctor Cartañá, sabem algunes gestions d'«última hora» que es van fer. Potser una mica massa tard. El doctor Battestini ho coneixia. En quant al cardenal Gomà, no disposem de documentario, però sembla que es va efectuar una gestió personal al prelat. En quant al doctor Cartañá, Josep Ciará ens informa d'una carta que el dia 5 d'abril va escriure al senyor Francese Gómez Jordana, sotspresident del Govern de Burgos. Demanava clemència per al doctor Battestini i per al senyor Coca Saperas, condemnats pel Tribunal Militar de Tarragona, i també per a la mestra nacional de Girona, senyora Maria Dorca Blanch. Uns dies després, el 26 d'abril, el propi doctor Cartañá tornava a escriure al senyor Gómez Jordana, contestant a la que aquest li havia enviat amb data 15, comunicant-li la commutació de les penes del senyor Coca i senyora Dorca. Lamentaba el bisbe Gironi el tracas de la gestió amb el doctor Battestini quan deia «con pena me enteré de que no habia sido posible estimar igual gracia en favor de d. Rafael Battes-

tini... Ha sido para mi de gran consuelo saber que el referido señor habia muerto confortado con los auxilios de la Religión y resignado a la voluntad divina». Respecte aixô hi ha un fet molt significatiu. El pare Francesc Serra i Lluís, jesuíta, que era el sacerdot de la presó, va assistir espiritualment al doctor Battestini' sobretot en els últims instants de la seva vida. El pare Serra, que era també professor del Seminan de Tarragona, en alguna ocasió comentava a classe el següent: «el doctor Battestini en els últims moments li va dir que preguem perqué no vingui l'induit, perqué ara tinc segura la meva salvado». Respecte a 1'arribada de l'induit, gestionat peí Cardenal Gomà que, segons ens han manifestai, sembla que també es va fer, no tenim documentado. El cas és que el 22 d'abril de 1939 es va complir la senténcia a la muntanva de I'Oliva. Les seves despulles descansen al cementiri de Tarragona. El doctor Battestini fou víctima de denuncies en una época de desordre motivât per la guerra civil. Josep Adserá Martorell 13 d'octubre de 1988 *

(El text d'aquests cinc capítols figura en el llibre del mateix autor Dr. Josep Adserá Martorell «Dr. Rafael Battestini i Galup i el seu entorn», Tarragona 1992).

Q u a t r e dies d e s p r é s de la c l o e n d a del I V C e n t e n a r i es va i n a u g u r a r el n o u c a r r e r q u e p o r t a el n o m del d o c t o r B a t t e s t i n i . Assisteixen a l'acte el s e n y o r alcalde, J. M. R e c a s e n s , a c o m p a n y a t del d o c t o r A d s e r à , d i r e c t o r g e r e n t , d ' a l g u n s m e m b r e s del consistori i del s e n y o r S e n d r a i N a v a r r o , p r é s i d e n t d e l'Associaciô d ' A m i e s de l ' H o s p i t a l . L ' a c t e va tenir lloc el 22 d'abril de 1989.

ANNEX 4 Conferència del senyor Francese Roig i Queralt, en l'acte d'honienatge al doctor Daniel Recasens Comas (1899-1975), 20 d'octubre de 1988 Amb motiu de la commemoració del IV Centenari de l'Hospital Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona (1588-1988), el seu Director actual, Dr. Josep Adserá, em demana la col-laboració per tal de portar a terme una recerca de la vida i l'obra del metge Daniel Recasens i Comes el qual exercí la direcció de l'hospital entre 1937 i 1939, precisament durant uns anys de difícil govern i no cal dir d'entristidora memòria per a tots. L'encàrrec em resultà simpatie des del primer moment, tot i no tenir d'entrada massa referències biogràfiques, pel simple fet d'haver conegut el metge Recasens durant eis seus anys d'exercici professional a La Canonja, el meu poblé nadiu, i perqué a nivell familiar existiren i existeixen encara vineles d'amistat. En aquest aspecte he d'agrair dones la col-laboració de les seves families, Maria del Carme i Maria, quant al fomiment de dades personáis i familiare i també la del seu germà, Josep Maria, a l'hora de facilitar-me eis materials i les referències periodístiques que m'han conduit a valorar en la seva justa mesura el treball d'investigació cientifico-literària que porta a terme Daniel Recasens durant bona part de la seva vida. A tots ells, dones, el meu agraïment més sincer ja que sense la seva ajuda dificilment hauria pogut portar a terme la tasca encomanada. Daniel Recasens i Comes va néixer un 26 de gener de 1899 al pöble de Figuerola del Camp (Alt Camp), dins d'una familia que amb eis anys quedà integrada per cinc germans deis quals eli n'era el segon. Eis seus pares foren Daniel Recasens Pijoan, natural de Bràfim i cisteller d'ofici que tenia instal-lat el seu taller ais baixos del núm. 19 del carer Major de Tarragona. La seva mare, Carme Comes Balanyà, era natural de Figuerola. Deis filis només en viuen actualment dos: l'Agustí que resideix actualment a Barcelona i que per motius de salut no ha pogut ser avui entre nosaltres, i en Josep Maria, el més petit de tots, actual alcalde de la ciutat. Hi havia també una germana, la Maria, i un altre germà, l'Alfred, que va morir molt jove, precisament quan estudiava el tercer cure de medicina. Daniel Recasens cursà eis estudis d'ensenyament mitjà, actualment en diriem de batxillerat, a l'Institut Antoni Martí i Franquès o altrament conegut per Marti d'Ardenya, situât aleshores a la Rambla Velia. Estudia dones a les velles aules de l'antic convent de franciscans des del cure 1911-1912 fins al 1916-1917. Un cop acabat el batxillerat com a alumne oficial va matricular-se a la Universität de Barcelona per fer ampliado d'estudis durant un cure i es matriculà d'assignatures com Física i Química, mineralogia, botànica i biologia. Posteriorment durant el cure 1918-1919 inicià la carrera de medicina a l'Hospital Clinic de Barcelona que aleshores funcionava com a Facultat. Eis tres primers cursos eren d'estudis científics amb matèries com l'anatomia, la dissecció, la fisiologia, i l'anatomia patològica (estudi de les alteracions de les cèl-luies). Eis tres cursos restants de la can-era estaven dedicats especificament a l'estudi del que se'n denominaven «malalties mèdiques» i «malalties quirúrgiques», a banda també de l'especialitat de parts amb el Dr. Nubiola i Espinos i ginecologia i dermatologia amb el Dr. Jaume Peyri. Altres professore universitaris que va tenir Daniel Recasens foren en Riera Villaret en Tècnica Anatòmica (eren unes classes de dissecció práctica); Agust Pi i Sunyer, germà de qui fou alcalde de Barcelona, Caries Pi i Sunyer, i que

impartía l'assignatura de Fisiologia; eis catedràtics Ferré i Solevicens i eis germans Joaquim i Antoni Trias, artffexs més endavant de la futura Universität Autònoma. Recasens compaginava durant aquests anys la carrera i el servei militar com a soldat de quota, és a dir, que amb el pagament de 2.500 ptes. per a tot el Servei quedava exempt de les primeres instruccions, podia anar a menjar i dormir a casa i triar Cos i Regiment. Però tot aquest sistema quedava suprimit en cas de guerra i aquesta circumstància va produir-se amb motiu del «desastre d'Anual» al Marroc i les continuades fustigacions de l'exèrcit indigena comandai per Abd-el-Krim amb la consegiient pèrdua de vides i presoners per part de l'exèrcit espanyol. A m b la quinta del 21 fou mobilitzat el Regiment Almansa i embarcat com a tropa expedicionària cap al Marroc. Recasens quedà destinât a l'Hospital d'Indígenes de Melilla i allí coincidí amb qui anys més tard arribaría a ser Conseller i més endavant President de la Generalität de Catalunya, en Josep Tarradellas. Un cop acabada la carrera de medicina obté la seva primera plaça com a metge titular al pöble de La Secuita. Som a l'any 1925. Estableix relacions amb una noia del pöble, Maria Fortuny Girona, i dos anys després de la seva arribada es casa amb ella a la Catedral de Tarragona un 4 de maig de 1927. Segueix com a metge a La Secuita fins a 1932 després del qual estableix la seva residència a Tarragona i aprofita per cursar a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona la seva especialització en cardiologia. Es l'època també en què comença a traballar a l'Hospital Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona i estableix la seva consulta com a metge especialista de circulatori al carrer Sant Agusti. Son anys professionalment importants durant eis quais es relaciona i conviu amb metges com el Dr. Sastre, Dr. Francese Rosselló, Dr. Enric Guasch, el qual arribaría a ser director de l'Hospital el 1951, tots tres de cirurgia. Igualment amb el Dr. Joan Tarrés de Tocología; el Dr. Josep M. Miquel de pediatria i ajudant de radiologia del Dr. Lluís Delclòs; també amb el Dr. Andreu Combalia ajudant del Dr. Rafael Battesimi de medicina interna. Tots ells, juntament amb el Dr. Joaquim Monné com a responsable de laboratori i el practicant Salvat constituïen la colla habitual amb qui Recasens mantenía més traete i relació professional. Durant aquests anys de la década deis trenta l'Hospital Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona gaudia de dos serveis: medicina i cirurgia amb alguna cosa també de parts. En aquest aspecte cal assenyalar que alguns especialistes de Barcelona, com el Dr. Torrents d'otorrinolaringologia, es traslladaven a Tarragona durant eis caps de setmana per passar-hi consulta. No cal duque era un hospital petit, d'acord amb les necessitats d ' u n a ciutat demogràficament no gaire densa, i per tant disposava d ' u n a cinquantena de Hits i d'u n petit departament per a malalts tuberculosos. Al soterrani hi havia instal-lat un servei de radiologia, mentre que la primera planta tenia una sala general de cirurgia i una sala de medicina general reservades només per a homes. Igualment hi havia també una altra sala molt gran, dividida pel mig, i destinada a ús exclusiu de les dones, a més a més d'algunes habitacions particulars i del quiròfan. La zona on actualisent hi ha el Servei d'Urgències hi havia a la primera planta una zona reservada a hospital militar que dirigía el capità Dr. Sostres. Però amb la sobtada i irrevocable dimissió del Dr. Rafael Battestini, el 1937, en Daniel Recasens és elegit com a nou Director de l'Hospital, càrrec que ostentará fins al 1939, poc abans de 1'entrada a la ciutat de les tropes franquistes. Comença per a eli, dones, com per a tants d'altres, el llarg carni de l'exili. Recasens havia estât sempre un ferm defensor de la catalanitat i així ho demostrà a través d'alguns Parlaments o bé en l'organització de cursets de llengua catalana al Centre Catalanista Republicà de Tarragona del qual eli en fou président. Políticament milita al partit d ' A c c i ó Catalana Republicana del qual n'arribà a ser el seu président comarcal i entre 1936 i 1938

ocupà la Regidoría de Sanitat de l'Ajuntament de Tarragona en representació electoral del seu partit. Durant la guerra formà part del Comité Antifeixista de Tarragona la quai cosa el situa en una posició vital davant deis moments difícils del 36 durant els quals va poder intervenir en accions de salvament d'amics seus com és el cas del Dr. Sentís, qui anys més tard li tornaría el favor subscrivint l'aval necessari per poder retornar de l'exili. Home agnòstic, de temperament fort, geniut i sovint abrandat, no és d'estranyar que suscités polémiques en algunes de les seves actuacions tant a nivell civil com professional. Un cert to d'escepticisme en la mirada, quedava contrastai amb el tranquil gest del fumador de pipa que sap esperar els moments òptims de la vida, trinxerat enèrgicament darrera d'un «fot» lingiiístic com a divisa insuperable d'autoconvenciment. Però per damunt de tot era un home de cor ample i generós, honest amb si mateix i sovint massa sincer amb els altres. Un home desenganyat politicament després del 39 que va intuir amb tristesa des de ben aviat que la nova era del franquisme, que tot just s'instaurava, tindria una durada excessivament liara que malauradament eli no va tenir la sort de veure acabar. S'exilià sol a França juntament amb el pare de Pere Lloret. La seva familia durant els anys difícils de postguerra alternà la residéncia entre La Secuita i Tarragona i els seus pares residiren durant aquests anys en un maset de l'Oliva. A l'exili es guanyava la vida amb l'ofici de cisteller i espardenyer al mateix temps que com a veremador durant la collita del raïm. La seva residéncia era a la comarca de l'Ariege, al nord de Vaqueira, on precisament neix el riu Ariege, afluent del Garona. De tant en tant viatjava fins a Montpeller i a banda d'exercir com a metge de certs amies entrà a treballar com a ajudant de farmacéutic. El 1949 retorna a Tarragona avalat pels Drs. Jaume Sentís Anfruns i Enríe Guash Giménez, aleshores président de la Diputació i ex-president del Col-legi de metges. En arribar a la nostra ciutat llogà un pis al carrer Soler i s'hi instal-là amb la seva familia. Cursa l'especialitat d'anestesiología a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona i com a tal practicava a l'Hospital de Tarragona. Finalment pogué recuperar el seu escalafó de metge d'Assistència Pública Domiciliaria i el 1951 concursa i guanyà la plaça de medicina general de La Canonja en substitució del Dr. Murtró. Exercí com a metge titular primer amb consulta al carrer de la Vila, avui en dia del Bisbe Borras i posteriorment s'instal-là en una àmplia casa del carrer La Raval que posseïa igualment un espaiós hort per a conreu i esbarjo familial". Durant els vint anys de residéncia a La Canonja practicà dos «hobys» destacats: l'art del dibuix i l'art de la jardinería. Del primer en són una mostra els anomenats «batiks», tècnica d'estampat, originària d'Indonèsia, consistent a encerar a mà, amb cera d'abelles fosa, les zones de la tela que hom no vol tenyir i tenyir posteriorment la tela, normalment de seda, en el bany corresponent i desencerar-la. Com a jardiner tenia una especial cura en el conreu deis rosers i la tècnica d'empeltar-los per a obtenir-ne noves espècies. Es jubilà el 1971 i passà a residir amb les seves filles a Lleida i Barcelona. Precisament les estades a la ciutat Comtal li facilitaven grans aliciens culturáis. Durant aquests últims anys de vida viatjà pel Pirineu romànic, Galicia i Andalusia. Mor í un 26 de setembre de 1975 a Barcelona i les seves despulles reposen al cementiri de Les Corts. Del seu vessant erudit i literari en tenim força constatacions a través de llibres i especialment per mitjà de la premsa escrita. Daniel Recasens mostrà al llarg de la seva vida un tarannà apassionat i encuriosit per totes les manifestacions culturáis que poguessin omplir les seves constants fal-leres de recerca histórica, científica i literaria. Fou membre del Conseil de Redacció de la revista comarcal «La Guspira» que s'edità a El Morell entre 1930 i 1934. Igualment fou Cap de Redacció del «Butlletí del Col-legi

Oficial de Metges de Tarragona» durant el període comprès entre 1931 i 1933 i al mateix temps membre del comité de redacció de la revista «Práctica Mèdica» juntament amb els radiòlegs Pere Bosch i Lluís Delclòs. Aquesta revista era de carácter mensual i sorti publicada des del mes de març de 1933 fins al mes d e j u n y de 1936. Quant a les seves aportacions d'investigació científica hem de citar primerament el llibre «Natalitat i mortalitat a Tarragona (1900-1935)» (Tarragona 1935) i tot un bon aplec d'articles publicáis al Diari de Tarragona a través deis quais aportava les seves investigacions recents. D'entre els més destacables cai citar la sèrie de sis articles destináis a tractar «El problema ele l'endemia tifòdica a la nostra ciutat» (Abril-maig 1935); «Mortalitat i natalitat a la ciutat de Tarragona en el primer semestre de l'any 1935» (15-V-35); dos articles a tractar el problema de «La tuberculosi pulmonar a la ciutat de Tarragona» (2/4-VI-1935); tres articles sobre «Tarragona i la Ilei de sanejamentde poblacions» (14/15/16-VII-1936). A nivell literari cal tenir en compte les seves primeres aportacions en forma d'articles publicáis al diari «Tarragona» des del 10 de desembre de 1921 fins al 8 d'abril de 1923 en un total de seixanta-cinc i gairebé més de la meitat d'ells tramesos des de l'Hospital d'Indígenes de Melilla fent referencia a la realitat marroquí que li toca conviure durant aquells anys de vida militar. La resta són articles de temàtica cultural molt diversa que ens demostren la varietat d'interessos de l'autor a nivell literari. Amb 1'entrada de les tropes franquistes a Tarragona la seva llar fou saquejada però sortosament, en precisió de l'amenaça deis bombardeigs durant la guerra, Recasens havia traslladat la seva biblioteca a La Secuita. Una biblioteca ben provista de llibres importants d'entre els quais caldria destacar la Biblia de Montserrat, la «Historia Nacional de Catalunya» d'Antoni Rovira i Virgili, tota la col-leccio Bernât Metge i molta producció de literatura francesa. En aquest aspecte cal destacar que durant l'exili traduí el llibre de Rabelais «Gargantua i pantagruel» avui encara inédit i en propietat familiar. 1 finalment cal citar el seu interés per la historia amb la publicació del llibre, el 20 d'abril de 1929, «Secuita, Senyoriu de Sanies Creus» i també l'elaboració d'uns mecanoscrits encara inédits titulats «La Canonja de 1688 a 1844 » que serviren de base i punt d'arrencada per a la publicació, el 1983, del llibre «La Canonja i Masricart. Apunts histories» de Josep Llop Tous que edita el Centre d'Estudis Canongins Ponç de Castellví juntament amb el Col-legi d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Tarragona. Francese Roig i Queralt 20 d'octubre de 1988 Notes aportades peí doctor Adserà Martore» sobre el doctor Recasens i l'Hospital El temps que el doctor Recasens i Comes va estar a l'Hospital va èsser molt curt, i en circumstàncies molt desagradables com les de la Guerra Civil. En primer lloc, el 20 de maig de 1932, demana «el nomenament de cardiòleg de l'Hospital» la Junta demana informe al Cos Facultatiu. Aquest es reuneix, i per unanimitat es manifesta a favor de la seva admissió. En la sesió del 22 de juny s'acorda nomenar-lo metge cardiòleg consultor, per dos anys prorrogables. A Tarragona se'l coneixia com un expert especialista del seu temps. A l'any següent, es van organitzar un cicle de conferencies médiques. El doctor Recasens el 25 de març disserta sobre «Consideracions entorn al tractament de la hipertensió».

En 1934, i ha un altre cicle científic, de més alt nivell. Va èsser un curs monografie sobre Febre de Malta. Hi participaren un gran nombre de professors dels hospit a l i Universität de Barcelona. El doctor va actuar de secretan, càrrec que també tenia en el Cos Mèdie. M é s tard, el 1935, el doctor Recasens es destacà pels seus treballs estadistics sobre l ' e n d è m i a tifoide a la nostra ciutat, i després sobre la tuberculosi. Són articles que manifesten la necessitat de millorar la sanitat a Tarragona. I per iiltim, estem en el periode de la Guerra Civil. El doctor Recasens ocupa un Hoc polític important, Conseller Municipal de la Sanitat. El doctor Battestini, prontament es veu obligat a deixar l'Hospital degut a les ordres de la Generalitat sobre confiscació de l'Hospital, que el deixava sense eis càrrecs d'aquelles persones que tenien llocs de responsabilitat. A propòsit d'aquest temps, un conegut historiador de la medicina catalana, el doctor Calbet i Camarasa, al parlar del doctor Battestini ens diu: «Quan va esclatar la Guerra, el seu càrrec de Director de l'Hospital es va veure compromés , en situacions difícils. Pot dir-se que va ajudar, donades les circumstàncies, als uns i als altres. Però va èsser acusat de «feixista», essent substitui't pel doctor Recasens, que va exiliar-se al final de la guerra». Hem buscat el n o m e n a m e nt oficial del doctor Recasens com a director de l'Hospital. N o l ' h e m trobat. Pensem, que al presentar-se el buit en la Direcció pel cessament del doctor Battestini, el doctor Recasens, metge de l'Hospital i màxim responsable de la sanitat municipal tarragonina, en la práctica es va fer carree de la expresada Direcció. I ha dues notes molt significatives. Quan van venir, el 24 d ' a g o s t de 1937, experts de la Conselleria de Sanitat a visitar l'Hospital, ho feren acompanyats del Comissari de la Generalitat, l'Alcalde de la ciutat i eis doctors Recasens i Folch. N o consta que eis rebés el doctor Battestini. L'altre nota, és la declaració que va fer una empleada de l'Hospital, quan davant de l'immediata entrada de les trapes franquistes, manifestà que «... el director Daniel Recasens, acompañado de un mecánico, intentó desmontrar el aparato de radioterapia, para evitar que sufriera efectos de un bombardeo, o por si tuviera que ser evacuado el Hospital». Seguidament el doctor Recasens es va exiliar a Franca. (Vegeu Josep Adserá Martorell, «El doctor Rafael Battestini i Galup i el seu entorn». Tarragona 1992, capítol LXII, «La direcció de l'Hospital en temps de la Guerra Civil»),

ANNEX 5 Treball "Algunos datos para una breve aproximació n biográfica del arzobispo de Tarragona, A n t o n i o Agustín", per Josep M. Sabaté Bosc h Don Antonio Agustín llegó al Arzobispado de Tarragona sucediendo al ilustre Cardenal Don Gaspar Cervantes de Gaeta, procedente del Obispado de Lérida. Antonio Agustín Albanell era natural de la Corona de Aragón; había nacido en Zaragoza a principios del año 1513 - e x i s t e n dudas sobre la fecha exacta: el 26 de

enero o de febrero-. Era el segundo hijo varón de Don Antonio Agustín Sisear, natural de Fraga, último Vice-canciller que hubo en Aragón, y de Doña Aldonza Albanell de Durali, de origen catalán, pués sus padres y ella misma eran barceloneses. El matrimonio Agustín-Albanell tuvo siete hijos: el mayor, Pedro, fue Obispo de Huesca; a Don Antonio dedicaremos especial atención, por ser el motivo de esta aproximación biográfica; Juan siguió la carrera militar y sirvió al Emperador Carlos V (I de España) en diversas campañas; la primera de las hembras, Jerónima, casó con Rodrigo Palafox, Señor de Ariza; María Isabel lo hizo con Cristóbal Reat, Alcaide del Castillo Nuevo de Nápoles; Isabel fue la esposa de Fernando Folch de Cardona, duque de Cardona; y, por último, el benjamín, Jerónimo, Caballero de Santiago, llegó a Baile General de Cataluña. El Agustín Albanell que nos ocupa - D o n Antonio- estudió en Alcalá y Salamanca, y se doctoró en derecho civil en la última de dichas universidades; de allí pasó a Italia, en donde, en Bolonia y en Padua, siguió los correspondientes cursos para terminar doctorándose también en Bolonia el año 1541, después de haber sido colegial del Colegio del Cardenal Don Gil de Albornoz. En 1545 tomó posesión de la Auditoría de la Santa Rota Romana por la Corona de Aragón, en cuyo cargo dió muestras de sus conocimientos jurídicos en ambos derechos, calificándose ya como un eminente jurista. El Papa Julio II le mandó en calidad de Nuncio Apostólico a Inglaterra en febrero de 1555, momento en el cual, debido al matrimonio de Felipe II con María Tudor de Inglaterra, las relaciones con la Santa Sede Romana exigían la presencia de un embajador competente. De regreso, y tras una estancia en los Paises Bajos (Bélgica), el Papa Pablo IV, con Bula de 1556, le concedió una Canongía en la Catedral de Huesca, pero fue enviado a Viena, también como Nuncio, cerca del Emperador Fernando I; sus buenas gestiones le valieron el título de Obispo de Alife y el reconocimiento del propio monarca español, Felipe II, en cuyo nombre visitó Nápoles y el Reino de Sicilia, antes de ser propuesto para el Obispado de Lérida entre 1561 y 1563, aunque no tomaría posesión de él hasta finalizar su asistencia a las sesiones del Concilio de Trento, donde asimismo se hizo notar por su talento como figura de primera magnitud. En los años 1576 o 1577 -una vez más las fechas se confunden y son motivo de polémica- es propuesto y nombrado Arzobispo de Tarragona. La toma de posesión y su entrada pública a la ciudad dieron pie ya a que Don Antonio Agustín manifestase su prudencia y sus dotes diplomáticas; el Canónigo Josep Blanch nos legó en su «Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona» la descripción de este acontecimiento: «Féu sa entrada solemne en la ciutat ais 10 de mars de dit any ab la festa acostumada, en la qual li succehí un enfado ab los cònsols, que'l dissimula ab molta prudència. Y fonc que, coni sa lima, ere aragonés, convida per a venir a fer esta entrada a molts cavaliere aragonesos sos parents, los quals aquell dia tots lo acompanyaren. Quant arribaren al Portal de Predicadors, que és lo puesto ahont los cònsols comensan, anant a peu, a tirar las rendas del fre de la mula en què va a cavali lo archebisbe, repararen que dits cavaliere anaven a cavali detrás dit senyor, y tots alterats li digueren que'ls fes apear, quant no que no l'entrarien com se acostumave, que puis ells sent cònsols anaven a peu, bé podien anar-hi ells. Lo archebisbe ab molta modèstia los digué que no fessen cosas novas, sino que li fessen la entrada com se acostumave. Replicaren que de ninguna manera la farien si aquells cavaliere no se apeaven o no se n'anaven. ab què per no arribar en son primer ingrés a topetar ab la ciutat, se gira a dits cavaliere y los suplicà que per altre portal se n'entrassen dins la ciutat y noT seguissen. A xí se féu y los cònsols quedaren molt pagats y satisfets y li feren la entrada».

La actitud inicial de concordia no fue sino un anticipo de la extensa e intensa labor desarrollada por Don Antonio Agustín durante su Pontificado tarraconense, en el que guardó, según los cánones tridentinos recién aprobados, la absoluta residencia; entre la larga tarea desarrollada destacamos en una rápida visión las siguientes realizaciones: reformas administrativas, redistribución de parroquias y sufragáneas, fundaciones religiosas en diversos lugares de la Archidiócesi, medidas de seguridad civil contra los ataques de los bandoleros, adecuaciones litúrgicas para introducir los acuerdos tridentinos - c o m o por ejemplo lo tenemos en el caso de la Capilla del Santísimo Sacramento de la Catedral de Tarragona-, celebración de tres concilios provinciales y dos sinodales, abastecimiento de agua a la ciudad en períodos de sequía, y, especialmente por lo que a nosotros aquí y ahora concierne, fue el citado Arzobispo el alma impulsora del nuevo hospital, que en estos días conmemora su IV Centenario: «Anima al Capítol y a la ciutat que fessen lo hospital de fora las murallas, per quant estant dintre ellas com estave, prop de la Seu, era causa de moltas malaltias. Y axi ais 24 de febrer del dit any 1580 se ajuntaren los comissaris del Capítol y ciutat y resolgueren se fes al puesto ahont está vuy ab la grandesa y magnificencia se veu, y se comensá a obrar la casa ais 30 de abril de dit any». Don Antonio Agustín proyectó construir un museo arqueológico y durante su pontificado el Castillo del patriarca fue un foco de cultura donde se daba cita la gente más erudita de aquel tiempo -pintores, arquitectos, escultores, historiadores, juristas, etc. dejaron su huella en el Renacimiento de la ciudad y archidiócesis-; llegó a reunir una biblioteca de las más notables y fomentó la imprenta, con la colaboración de Felipe Mey. Cabe señalar asimismo que, a nivel económico, en tiempos de su arzobispado tarraconense la ciudad comenzó a tener «Taula de Depósits». Murió el día 31 de mayo de 1586, un sábado entre las cinco y las seis de la tarde; sus restos fueron enterrados en 1594 en una sepultura de la Capilla del Santísimo Sacramento del templo metropolitano de Tarragona, que él mismo había hecho construir de su pecunio y donde figura el siguiente epitafio. «Sanctissime Eucharistiae sacrum: Antonio Augustinus, Antonii Procancellarii filius, Caesaraugustanus, Palatii Apostolici Auditor, Episcopus Allifanus, Pauli IV at Philipum et Fer/ dinandum reges legatus, Siciliae Censor, Illerden/ sis Episcopus, máximo plausu Tridentino Concilio interfuit, inde ad Tarraconensem Archiepiscopa/ tum translatus, iuris utriusque et humanitatis iu/ dex clarissimus, index incorruptissimus, eleemo/ sinarum largitor excellens, oraculum sapientiae terrestre, editis aureis libris atque edendis relictis, hoc sacellum Sanctissimae Eucharistiae ponendum curauit. Christum ac Sanctam Teclam tutelarem ex asse heredes faciens, obiit pridie calendas iunii anno 1586, aetatis 69». Cronología topográfica Zaragoza: nacimiento, 26-1 (o II)-1517. Alcalá: estudios.

Salamanca: estudios; Doctor en Derecho Civil. Padua: estudios. Bolonia: estudios; Doctorado (1541). Roma: auditor de la Santa Rota (1545). Inglaterra: Nuncio Apostólico de Julio III (1555). Bélgica: Nuncio Apostólico de Julio III (1555). Roma: auditor de la Santa Rota. Huesca: Canongía de la Catedral, por Paulo IV (1556). Viena: en la Corte de Fernando I (desde 1556 hasta IX-1556). Ñapóles: por indicación de Felipe II (1557). Alife: Obispo, por Paulo IV. Sicilia: Nápoles: Lérida: Obispo, por Pió IV, a propuesta de Felipe II (8-VIII-1561 o 1563). Concilio de Trento: Tarragona: Arzobispo, por Gregorio XIII, a propuesta de Felipe II. Arzobispado de Tarragona Propuesta: 30-X-1576. Nombramiento: 17-XII-1576. Toma de posesión: 24-11-1577 o 26-11-1576. Entrada pública: 10-111-1577 o 10-111-1576. Fallecimiento: 31-V-1586, sábado entre las 18 h. y las 19 h. Sepultado: 1594. Hechos más destacados del pontificado tarraconense de D. Antonio Agustín 23-VI-1576. Fundación de la orden de la Santísima Trinidad en la Iglesia de Nuestra Señora del Milagro, de Tarragona. 24-VI-l 576. Juan Terés, Obispo de Marruecos, llevó el Santísimo a la Iglesia de Nuestra Señora del Milagro, de Tarragona. 15-11-1577. Bula de Gregorio XIII contra bandoleros. 13-V-1577. Altar privilegiado en la Iglesia de Sant Miquel de la Seu, según bula de diciembre de 1576. -1579. Puigpelat pasa de Vallmoll a Alió. 24-11-1580. Resolución de hacer un nuevo hospital. 30-IV-1580. Inician las obras del hospital. 29-V-1580. Permiso para convertir el refectorio de la Catedral en la Capilla del Santísimo Sacramento. 20-111-1581. Concordia y venta de Reus. -1582. Mas de N'Oliver pasa de Ciurana a Albarca. 2-V-1582. Fundación de Mínimos de San Francisco de Paula en la ermita de Santa Magdalena de Valls. 28-IX-1582. Fundación de Recoletos de San Francisco en la ermita de Santa Ana de Alcover. 19-X-1582. Fundación de Recoletos de San Francisco en la ermita de San Juan de Riudoms.

19-1II-1583. Se asentó el dintel de la Capilla del Santísimo Sacramento de la Catedral. 10-XI-I584. «Taula de Depósits» de Tarragona. -1585 (Cuaresma). Regalo para la boda de la Infanta Catalina con el Duque de Saboya en Zaragoza. -1-1586. Pasó por Tarragona el virrey Conde de Miranda. José Ma. Sabaté Bosch 1988

ANNEX6 Conferencia de l'arquebisbe Fiorenzo Angelini "Iglesia y mundo de la salud, síntesis histórica y momento actual" 25 d'octubre de 1988 Agradezco de todo corazón al Excelentísimo Sr. Arzobispo de Tarragona, Mons. Ramón Torrella Cascante y a quienes han colaborado con él en la preparación de este acto, por su invitación - q u e también ha sido dirigida al Rev. Padre José Luis Redrado, Secretario de nuestro Pontificio Consejo para la Pastoral de los Agentes Sanitarios- para participar en las celebraciones del IV centenario de este histórico hospital. En nuestra época, es muy frecuente evocar las grandes fechas históricas del pasado, a fin de extraer de la memoria de la historia un estímulo de crecimiento y de renovación para el cumplimiento del bien. El recuerdo de cuatro siglos de afanoso servicio del grande y prestigioso hospital de San Pablo y Santa Tecla de Tarragona es motivo de una constación reconfortante. Durante cuatrocientos años, un cortejo interminable de enfermos, ha venido encontrando en este lugar atención y asistencia. Los enfermos y quienes se han dedicado a ellos constituyen la verdadera y gloriosa memoria histórica del lugar que les acogió durante el tiempo de su enfermedad. Pienso que entre los edificios que se contemplan como monumentos legados por el pasado, ninguno posee un depósito portador de un mensaje tan intenso y eficaz como el de un establecimiento hospitalario, cuya historia ha sido escrita por enfermos y agentes sanitarios. Unos y otros son la expresión suprema del hombre en su súplica de salud - d e l cuerpo y del espíritu- y de la respuesta más sublime que tal súplica pueda encontrar. Pienso que hoy se encuentra a nuestro lado y con nosotros, de forma misteriosa pero cierta, la multitud de hermanos y hermanas que durante cuatro siglos, han vivido en este prestigioso hospital, cuyo nombre se encuentra vinculado al del Arzobispo tarraconense Antonio Agustín. Se celebra hoy, efectivamente, la obra de un gran Obispo de Tarragona y esta obra, que resplandece entre las muchas que han dado celebridad a Antonio Agustín, es un hospital. La conmemoración de este día representa pues una preciosa ocasión para reflexionar sobre la íntima relación que existe entre misión de la Iglesia y solicitud hacia los enfermos, entre evangelización y pastoral sanitaria. Si el hombre es - c o m o

gusta repetir Juan Pablo II -«camino de la Iglesia» ello lo es de forma particular cuando sufre (Salvifici cloloris, 3). Desde sus orígenes y a ejemplo de Cristo, la Iglesia se ha hecho cargo de la asistencia a los que sufren. Se le debe a la Iglesia la puesta en marcha y la difusión de la socialización de la medicina, así como una acción milenaria extendida a través del mundo de la medicina y de la salud. Este IV Centenario del Hospital San Pablo y Santa Tecla de Tarragona es, en este sentido, una bella ocasión para recordar el extraordinario dinamismo de sanidad que atravesó la España del siglo XVI: pienso en Teresa de Jesús (11582, en Juan de la Cruz (|1591), en San Juan de Dios ( f l 5 5 0 ) y en Bartolomé de las Casas, defensor de los derechos de los indios ( t 1556). El Arzobispo tarraconense que quiso este hospital en una ciudad que se honraba en poseer uno de los primeros hospitales de Europa, se situó dentro de este movimiento espiritual de renovación que puso en marcha el Concilio de Trento (1545-1563), en el que él mismo participó, mientras la Iglesia se encontraba en pleno huracán de la reforma protestante. En la «España de los reyes» del siglo XVI, San Juan de Dios introducía innovaciones decisivas en cuanto a la asistencia a los enfermos y en Tarrgona el Arzobispo se erigía en promotor fuerte y generoso de este gran hospital. Ha llegado el momento de rememorar esta amplia y silenciosa dimensión pastoral, muchas veces olvidada cuando se trata de trazar los rasgos históricos de la Iglesia. Si el propio Lutero - c o m o lo afirman con datos ciertos los historiadores- en su ataque despiadado contra Roma, sintió la necesidad de reconocer la ejemplaridad de la asistencia hospitalaria que se practicaba en la ciudad eterna, ello confirma que el capítulo de la pastoral sanitaria debe gozar - c o m o siempre lo ha sido en la praxis- de una atención prioritaria en la memoria de la historia. Y no para una celebración a posteriori, motivada por la búsqueda de elementos decorativos, sino con el fin de descubrir en la pastoral sanitaria la razón de un compromiso al cual la Iglesia, en todos sus componentes, se encuentra también hoy interpelada. Por lo demás, la historia de la España moderna, tan estrechamente vinculada a la historia de la evangelización del nuevo mundo, está demostrando cuán a menudo, en su acción misionera, los apóstoles del Evangelio comienzan su ministerio a los enfermos y asistiendo a todos los que sufren. No existe realmente una historia de la Iglesia diferente de la de su dedicación en el campo de la pastoral sanitaria. Es cierto que existen y que se pueden aplicar diversas claves para interpretar la historia de la Iglesia; sin embargo no hay duda de que una de las más capacitadas y de las que pueden inspirar una lectura objetiva y honesta de su acción en el mundo, es precisamente la de la pastoral sanitaria. Desde el Buen Samaritano hasta la profunda y extraordinaria sensibilidad del Pontífice actual, Juan pablo II, para con los enfermos, la Iglesia, siguiendo e imitando a Cristo, ha desarrollado su misión otorgando un puesto privilegiado a todo ser humano que sufre. El Concilio Vaticano II ha tomado conciencia de esta prioridad y la recuerda en la constitución dogmática sobre la iglesia con las palabras: Como «Cristo fue enviado por el padre para evangelizar a los pobres y levantar a los oprimidos, para buscar y salvar lo que estaba perdido; así también la Iglesia abraza con su amor a todos los afligidos por la debilidad humana; más aún, reconoce en los pobres y en los que sufren la imagen de su Fundador pobre y paciente, se esfuerza en remediar sus necesidades y procura servir en ellos a Cristo» (Lumen gentium, 8).

Esta sensibilidad y atención de la Iglesia hacia los que sufren es un dato histórico plenamente adquirido. Si hoy son cada vez más las naciones civiles que dan creciente relevancia a los problemas de la sanidad, el camino ha sido ya preparado y recorrido anticipadamente por la Iglesia. Sin embargo, esta constatación objetiva nos interpela sobre un aspecto característico del momento actual. Mientras el progreso de la ciencia y de la tecnología permiten -tanto en el campo de la prevención como en los sectores terapéutico y rehabilitativoun servicio cada vez más desarrollado y avanzado, existe al mismo tiempo un olvido demasiado frecuente del concepto pleno de enfermedad y del concepto pleno de salud. Me complace tener hoy -como en ocasiones anteriores- la posibilidad de reconocer públicamente que en este campo España, gracias a la decisión de sus Pastores, de sus institutos religiosos -masculinos y femeninos, y en modo particular de los Hermanos de San Juan de Dios, consagrados en el campo sanitario- de sus agentes sanitarios católicos y de sus colaboradores voluntarios, ofrece al mundo un gran ejemplo de sensibilidad pastoral sanitaria, confirmándose también pionera en afirmar unos valores humanos, cuya defensa es condición para un servicio a la salud real y eficaz. Mientras que actualmente asistimos a un progreso tanto del conocimiento como de la posibilidad de hacer frente al aspecto físico de la enfermedad, paralelamente se va extendiendo una patología del espíritu la cual, en sí misma, demuestra que curar y asistir al hombre comporta una atención a todo el hombre, a su condición física, psíquica y espiritual, es decir, a su compleja realidad. Dicho de otro modo: mientras que en el pasado el problema más urgente en el campo sanitario se planteaba bajo el aspecto de la socialización de la medicina y de la asistencia, hoy el problema prioritario en este ámbito es el de la humanización de la medicina. La humanización de la medicina posee un doble aspecto: por una parte se refiere a la atención a todos los que sufren, sin discriminación de raza, condición social, religión, credo político o edad. En segundo lugar, se trata de atención a todo el hombre en su total y compleja realidad. En la actualidad existe una tendencia peligrosa: a nivel teórico se acepta con gran facilidad todo tipo de discurso sobre la humanización de la medicina (lo cual se entiende, porque sería paradójico imaginar una medicina no humanizada); en la realidad concreta de los hechos, esta actitud teórica se presenta a menudo desatendida y en contradicción. Sin embargo, la contradicción más evidente se manifiesta en el segundo aspecto de la humanización de la medicina. En efecto, en el mundo sanitario se producen atentados contra la vida y la integridad de la persona humana que tienen su causa en una consideración incompleta de la realidad. El prejuicio según el cual el bien de todos puede reclamar el sacrificio de unos pocos puede asumir proporciones devastadoras en el mundo de la sanidad y de la salud. Y los temores y reacciones actuales de una inmensa parte de la población ante la amenaza del Sida, es la demostración de un concepto deformado del servicio a la vida a través del servicio a la salud. Para poder estar al servicio de todos los hombres, la medicina debe estar en primer lugar al servicio de todo el hombre. Este segundo aspecto o momento es condición para que se realice el aspecto anterior. El aborto, la eutanasia, la manipulación genética, constituyen una muerte o un atentado a la vida en cuanto que representan una negociación de la necesaria humanización de la medicina. Creo que estas reflexiones son, cuando menos, oportunas en una circunstancia como la de hoy, en que recordamos cuatro siglos de vida de un hospital que, como

finalidad original y por su estatuto actual, pretende dar prioridad a un concepto y a una praxis de la medicina inspiradas en la fé cristiana. Los agentes sanitarios que profesan su fe en Cristo y que se reconocen en su Iglesia están llamados a dar un fuerte testimonio, valeroso y digno de credibilidad, acerca de una verdad: ello quiere decir que acercarse a quien sufre, que todo acto médico - y a sea preventivo o curativo- es un acto de fe y de amor a la vida y, en consecuencia, un servicio a la vida. Apenas Juan Pablo II instituyó el Dicasterio Pontificio que tengo el honor de representar, mi primera preocupación fue la de intentar realizar un censo de las instituciones sanitarias católicas que ejercen su actividad en todas las partes del mundo. Publicamos un primer Index - d e l cual un segundo volumen se encuentra en fase avanzada para su publicación- Pues bien, a pesar de los cambios sociales y de las condiciones políticas, la presencia e incidencia de la Iglesia en las naciones -tanto desde el punto de vista del número de establecimientossanitarios católicos como del de los agentes sanitarios católicos y de sus colaboradores- representa una fuerza extraordinaria, tanto por su número como por su extensión. Estoy persuadido de que ningún otro aspecto de la pastoral de la Iglesia en el mundo goza de una extensión y profundidad como el de la pastoral sanitaria. Es fácil intuir las consecuencias positivas que se pueden derivar de este hecho si se tiene en cuenta que nada aúna tanto a los hombres como el amor a la vida y la búsqueda de la salud, aunque éstos se encuentren alejados por mentalidad, ideología y fe. Lo que es necesario subrayar, es la urgente y activa fuerza de la presencia sanitaria católica en el mundo. El agente sanitario que se sitúa en el camino de Cristo y de la Iglesia debe poder ser reconocido por esta su fe y su pertenencia, por su fidelidad al Magisterio de la Iglesia vivida con ejemplar diligencia y plena disponibilidad. En esta perspectiva, el Pontificio Consejo para la Pastoral de los Agentes Sanitarios es instrumento al servicio de la gran Familia sanitaria. *

Una celebración centenaria debe ser ocasión no solamente de repetir sino de revivir los valores que dieron origen a la institución de la que con toda justicia os sentís orgullosos. En el campo del espíritu la actualidad de un valor no existe solamente en función de su vinculación con el presente; la actualidad se da por su perennidad. Sólo son verdaderamente actuales los valores perennes, porque poseen la fuerza y la capacidad de ser vividos siempre y por todos. Por ello el pasado no se encuentra detrás de nosotros, sino ante nosotros. Una celebración centenaria no es la ocasión de hacernos mirar hacia atrás, sino de traer el pasado a nosotros a fin de vivirlo en una continuidad creativa y con activa perspectiva de futuro. Si este hospital de San Pablo y Santa Tecla ha vivido y crecido durante cuatrocientos años de vida, significa que ha demostrado que es capaz de vivir y de crecer en virtud de la vitalidad recibida en sus orígenes y de la que se ha alimentado en el curso de su historia. Mi más vivo deseo es que continúe así su obra y la extienda con renovado ejemplo. Quien frecuenta este hospital debe recibir una real y eficaz muestra de servicio a la vida: a la vida de un ser humano, creado por Dios, para un servicio que transciende la peregrinación temporal en la tierra y se proyecta e ilumina en la certeza de la eternidad. t Fiorenzo Angelini 25 d'octubre de 1988

ANNEX 7 Conferencia del senyor Xavier R i c o mà " E n l'homenatge al doctor Pere Batlle i Hug ue t " , 17 d ' ab r il de 1988 Permeteu-me, en primer Hoc, agrair a la Junta d'Amics de l'Hospital el grat encàrrec que m'ha fet de participar en aquest homenatge tan sentit que avui es ret al molt IMustre Dr. Pere Batlle i Huguet, amb motiu d'haver estat condecorat amb la Creu de Sant Jordi, pel Govern de la Generalitat de Catalunya. Die grat encàrrec perqué quan un mestre rep l'agraiment deis seus deixebles es palesa que eis anys i l'esforc dedicats a la mai prou reconeguda tasca de l'ensenyament no han estat en va. Som moltes les persones que hem tingut el privilegi d'assistir a les classes d'Arqueología Cristiana, impartides, al seu temps, pel Dr. Batlle, i j o voldria, amb aqüestes paraules, fer-me portaveu de totes elles. El 15 de gener del 1907 naixia a la veí'na ciutat de Reus, en el si d'una familia de profunda arrel cristiana. L'any 1918 ingressà al Seminari de Tarragona, aleshores Universität Pontificia. Tot just aquell any moriría el Dr. López Peláez, benemèrit arquebisbe de Tarragona per tants motius i, l'any següent, el cambrilenc Dr. Vidal i Barraquer passaria a ocupar la Seu primada, marcant una emprempta molt propia al que anomenaríem vida cultural de l'arquebisbat. El Dr. Batlle, amb el temps, seria un deis elements destinats a eixamplar el carni obert pel cardenal Vidal. L'expedient acadèmic del nostre homenatjat és brillantíssim, i ens crida més l'atenció pel fet que al Seminari hi havia aleshores un deis millors planters de professors amb qué ha comptat, al llarg de la seva historia, aquella institució. Eis últims cursos, dues de les personalitats més destacades en el camp de la historia i l'arxivística que hi havia a Tarragona - M n . Sang Capdevila i Mn. Joan Serra i Vilaró- es fixaren en aquell ¡ove; el primer, el volia per a portar-lo a traballar a l'A.H.A., i el segon, el demanava com a ajudant per ais seus treballs d'excavació del Fòrum de la part baixa de la ciutat. El 22 de juny del 1930 era ordenat de prevere i, la tardor següent, fou enviat a Roma per tal de seguir eis cursos al «Pontificio Instituto di Archeologia Cristiana», fundat, feia uns anys, pel papa Pius X I . El claustre de professore estava format pel conjuntmés selecte d'experts en Arqueología: Mns. Kirsch; el rector; Mns. Wilppert i l'autor de l'obra monumental «I sarcofagi cristiani antichi»; el prof. Silvagni, que ensenyava Epigrafia i al qual, anys després, Mn. Batlle dedicaría el seu «Manual de Epigrafía Latina»; el P. Mohlberg, benedicti de Maria Laach, que l'introduí en el món de la Metodologia i en el coneixement deis textos antics; i el professor Josi, gran coneixedor de les catacumbes i de la Iconografia. El juny del 1933 assolia el grau de Doctor, després de llegir la seva tesi sobre les inscripcions paleo-cristianes de Tarragona en llur ambient hispànic i de l'Imperi Roma, que obtingué la qualificaci màxima de «Suma cum laude». El mateix any, la «Junta Superior para la Ampliación de Estudios de Madrid» li atorgà una beca per ampliar eis seus estudis d'Arqueologia i Epigrafia romanes. Al mateix temps, es matriculà ais cursos de Paleografia i Diplomàtica, a l'Escola Vaticana d'aquesta especialitat. Fou també, a partir del 1933 que comengà a publicar eis resultats deis seus estudis: a Tarragona, al diari «La Cruz», Interessants descobertes arqueològiques a la catedral», i a Barcelona, ais «Analecta Sacra Tarraconensia», que dirigía un altre sacerdot erudit, originari del Camp de Tarragona, el Dr. Josep Vives i

Gatell; en el número corresponent, dones, a aquell any, hi publica el treball «Una autèntica de relíquies de l'Arxiu H.A. de Tarragona, amb la descripció de la basílica de Sant Sebastià de Roma». Acabats els seus estudis, fou nomenat director del Museu Diocesà i professor d'Arqueología al Seminari, la primavera del 1936, l'I.E.C. li premiava el seu catàleg de la pintura gòtica del Museu Diocesà, treball que no podrá èsser publicat fins després de la desfeta del 1936. El 20 de juliol del 1936, darrer dia que la residència coral assisti a la Catedral, el Dr. Batlle va acomiadar les persones que l'havien ajudat en la tasca de neteja de les pintures muráis de la capella de Santa Llúcia. El 26 del mateix mes, un escamot es presenta a casa seva, entre 9 i 10 del matí (vivia al carrer de Vilamitjana, número 11, concretament al segon pis de casa Elias) i se l'endugué, detingut, junt amb el seu veí, Pau Gili. En arribar al garatge Panadès, un control els atura; després de restar allí un temps, foren condu'fts al col-legi de Jesús-Maria, seu, en aquells moments, de la CNT. Aleshores, el cenetista Josep A l o m à s'emportà el Dr. Batlle cap a l'Ajuntament, on un comité li va demanar si estava disposat a col-laborar en la tasca de protecció del patrimoni artístic que s'havia salvat de les primeres onades destructores de la revolta. Eli li respongué afirmativament, sempre que no li fessin fer res que anés en contra de la seva consciència, a la qual cosa el comité s'avingué. A la vista de la situació imperant en aquells moments, l'enviaren a la presó de Pilats, atès que era l'únic Hoc on podien garantir-li la vida, i hi romangué fins a l'últim trimestre del 1936. Mentre, i per tal d'aturar aquell gran desgavell, el conseller de Cultura de la Generalitat, amb l'ajut de qui bonament podia, intenta posar fre a l'hecatombe que veien els seus ulls. A aquest fi, foren nomenats representants de la Generalitat el pintor tarragoní Ignasi Mallol i l'escultor reusenc Rebull, ambdós professors de l'Escola Taller de Pintura de Tarragona. Se'ls uni el Dr. Batlle, que hi aportà la seva experiència i els seus coneixements sobre l'estat del patrimoni artístic abans dels dies tràgics del 36. A l llarg del temps de guerra, el Govern de Catalunya el nomenà, amb data del 2 d'agost del 1937, conservador del Museu Arqueològic, instal-lat, llavors, al palau arquebisbal. Aquesta avinentesa li permeté salvar tot el patrimoni historie i documental, que estava dipositat a l ' A . H . A . ; també será grades al Dr. Batlle que se salvará l'arxiu del cardenal Vidal i Barraquer, ja que el lliurà al conseller de Justicia, Bosch Gimpera el qual, al seu torn, el féu arribar a mans de Josep Vidal i Barraquer, germà del cardenal, que residia a Barcelona. Des del carree que ocupava, també tingué ocasió de salvar algunes biblioteques importants com la de M n . Serra Vilaró i la que pertanyia a la familia Elias. Quan el socialista Indalecio Prieto fou nomenat ministre de Defensa Nacional, decretà que els sacerdots que es trobessin en edat militar havien de formar part del eos de Sanitat; per aquesta rao, el Dr. Batlle hagué d'alternar la seva labor del departament de Cultura amb la del eos sanitari militar, a l'Hospital de Valls. En mig de les moltes dificultáis que comportava la vida en una ciutat en temps de guerra, una ciutat assetjada pels bombardeigs aeris com Tarragona, el Dr. Batlle tenia la responsabilitat de vetllar pel patrimoni històrico-artistic. D'aquesta tasca, se'n féu ressò el mateix president de la República, Manuel Azaria, en el seu dia, quan anota una de les visites que li féu el conseller de Cultura, Pi i Sunyer, el qual li explica que amb motiu de l'arribada de Sir Frederic Kenyon, director que havia estat del British

Muséum, i de James G. Mann, conservador de Wallace Collection, ambdós personatges «visitaron la catedral de Tarragona, acompañados por un cura que es el director del Museo». Els últims mesos de l'any 1938, quan j a e r a Oficial Primer de la Secció d'Excavacions i Arqueología, del Servei del Patrimoni Històrico-Artistic i científic de Catalunya, es dedicà a preparar l'evacuació dels trésors guardats a Tarragona. Aquest treball fou tan ben pianificai que, un cop acabada la guerra, pogué retornar-se a la ciutat tot el que n'havia sortit, sense que cap de les peces importants s'hagués perdut. El gener del 1939, quan es retirava acompanyant les ultimes parts del patrimoni que s'evacuava, fou sorprès a Mataró per l'exèrcit del general Franco. D'aquesta manera finia l'etapa més difícil de la vida del nostre homenatjat. Acabada la guerra, retorna a Tarragona i s'ocupa, de nou, de la direcció del Museu Diocesà. Son els anys penosos d'una postguerra dura. Ara, la feina consistirá a fer el balanç de tot el que s'ha perdut, de tornar els objectes al seu lloc i ais seus propietaris; de refer les institucions que es preocupaven d'aquesta parcel-la del saber, com la Reial Societat Arqueológica. A aquesta entitat i, sobretot a la ploma del Dr. Batlle, es deu la memoria «Los monumentos arqueológicos y el tesoro artístico de Tarragona durante los años 1936-1939». Quan, a meitat dels anys quaranta, el diputat Enric Olivé inicia el desplegament cultural a la Diputado de Tarragona, el Dr. Batlle en será un col-laborador eficaç. Així, formará part del primer jurât que adjudicará les medalles Tapiro i Julio Antonio, de pintura i escultura, respectivament; redactará després el pía d'estudis de l'Escola Taller d'Art; d'aquesta manera ajudarà a salvar l'esperit que li havien infós els seus amics Mallol i Rebull. Treballà amb tot l'interès per la creació de l'Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, junt amb Manuel de Montoliu. També aquests anys coincideixen amb l'època de la seva producció intellectual més important: A precs de l'Escola de Filologia Clàssica del C.S.I.C. de Barcelona, escriurà el «Manual de Epigrafia Latina», primer tractat d'aquesta matèria publicat a l'estat espanyol; el Sindicat d'Iniciativa i Turisme de Tarragona li encarrega un estudi sobre «Los tapices de la Catedral Primada de Tarragona», i a les «Memorias de los Museos Arqueológicos Provinciales» publica «La colección de pinturas góticas de la Catedral de Tarragona y de su Museo Diocesano», treball que, com ja hem dit abans, li fou guardonat per l'I.E.C. el 1936; també hem d'assenyalar el seu estudi sobre «El Arte Paleocristiano», dins la «Historia Universal del Arte Hispánico». I ja no esmentem la llarga sèrie d'articles publicáis pel Dr. Batlle, per tal de no allargar-nos més del compte. També durant aquesta època passarà a formar part de doctes corporacions: El 1945, corresponent de l'Acadèmia de la Historia i de l'Institut Germànic d'Arqueología, de Berlin. El 1946, président de la R. S. Arqueológica. El 1947, comissari local d'excavacions. El 1950, président de la Comissió de Monuments El 1951, conseller de l'I. d'E. T. Ramon Berenguer IV. El 1967, corresponent de la R.A. Catalana de B.A. de Sant Jordi. El 1970, vocal de la Comissió Provincial del Patrimoni. L'any 1948, guanyà per oposició una canongia de la catedral de Tarragona, i amb tal motiu, un nombrós grup de ciutadans li dedicaren un homenatge, en el transcurs del quai llegi un diseurs emocionat el Sr Manuel de Montoliu. D'aquest acte, es publica un opuscle que avui ha esdevingut una peça rara de la bibliografia tarragonina. No podríem acabar aquest breu recorregut per la vida del nostre homenatjat

sense recordar l'estreta vinculació que ha tingut amb la nostra ciutat, també, des de dos llocs concrets de responsabilitat pastoral, durant 39 anys ha estât capellà d'una de les esglésies de més devoció deis tarragonins: Sant Magi del Portal del Carro; i durant 33 anys ha exercit de prefecte de la R. i V. Congregado de la P. Sang, centre i ànima de la Setmana Santa de Tarragona. Tampoc no descobrirem res ais présents en aquest acte si recordem els lligams del Dr. Batlle amb l'Hospital; amb més autoritat i coneixement que els que us parla, no faltaría qui ens podría explicar de les moites hores que eli va dedicar en aquest centre sanitari i benèfic de la ciutat. Tanta ha d'haver estât la seva dedicado que els propis components de la Junta són els que han demanat al Govern Català que li sigui concedida la preuada Creu de Sant Jordi. I acabo recordant allò que no oblidarem mai els que hem estât deixables del Dr. Batlle: - la seva gran preparado. - la manera fácil i agradable d'explicar. - el seu tracte respectuós i dialogant amb totes les maneres de pensar. Dr. Batlle: l'enhorabona, per molts anys i moites gràcies per tot el que ens heu ensenyat.

Xavier Ricomà

17 d'abril de 1989